En una entrevista recent al podcast ESDLB, l’incommensurable Jorge Ilegal deia que el paper de tot músic de rock, i ho podem fer extensiu a tot artista, és transitar l’abisme, entès aquest com un camí nou per on discórrer artísticament, ja sigui creant un nou llenguatge, una nova estètica o una nova narrativa. Així, s’entén que qualsevol manifestació artística ha d’incloure algun element innovador per diferenciar-se de la simple reproducció, que seria el seu antagònic.
Amb la seva nova gira, Sin cantar ni afinar tour, l’artista madrileny C. Tangana s’ha abocat a un abisme innovador en el qual la imatge (allò que és mostrat a través de les càmeres) s’ha erigit en l’element central de la seva performance. La qual ve acompanyada d’unes conseqüències que canvien la lògica del que entenem com a concert en directe.
En un concert en directe les projeccions que s’emeten en pantalles se solen conèixer com a visuals i serveixen d’acompanyament a la proposta musical del conjunt. En el darrer concert d’Antònia Font a Inca, per exemple, els visuals varen ser excel·lents, l’atenció del públic estava centrada en les cançons, i hi havia un fort lligam emocional entre públic assistent i banda. Aquesta és la part més essencial d’un concert en directe. En l’espectacle de C. Tangana, però, els visuals transcendeixen aquest paper d’acompanyament i estímul visual d’un espectacle de contingut sonor, i s’erigeixen en la part central de l’espectacle, allò que val la pena veure del directe.
L’artista madrileny desplega una autèntica escenografia damunt l’escenari. El converteix en un autèntic set de gravació en el qual conviuen una trentena de persones (músics, figurants, càmeres, actors…) que simulen estar de festa dins una cantina amb les seves taules, i fins i tot amb el seu cambrer. Durant l’espectacle C. Tangana mostra la seva principal creació, el personatge d’el madrileño, que a través d’una fractal de cançons, escenes i projeccions, és presentat al públic assistent com un ídol contemporani deïficat a base de drogues, sexe i bravejades. La performance, a través d’una realització audiovisual sorprenent, transita així cap al món de la cinematografia, i n’assumeix alguns elements com la utilització dels plans seqüència, els diàlegs entre personatges (cambrer – el madrileño), els canvis de trama…
Aquest trànsit cap a la cinematografia obliga al públic, ara convertit en espectador, a abandonar el seu lligam amb l’artista i la banda allà presents. La presència física dels músics va perdent interès, i obliga a l’espectador a centrar la seva atenció en allò que és projectat en les pantalles. C. Tangana converteix així la realitat (el que succeeix en l’escenari) en quelcom residual. Redueix el concert en directe a una matèria primera necessària per produir l’espectacle, i poca cosa més. Per altra banda, fa del fet irreal-fictici (el que succeeix a les pantalles) en l’autèntic espectacle que mereix ser visionat. Així, a través de l’excés d’espectacularitat, es romp el lligam emocional entre públic i artista. Els espectadors assistents adquireixen d’aquesta manera un paper fonamentalment passiu, de purs observadors, una presència gairebé aliena al que succeeix damunt l’escenari, un element més del film que s’està esdevenint i que serveix per veure com el madrileño s’erigeix per sobre d’una massa homogènia i despersonalitzada.
La performance de C. Tangana es converteix així en el triomf definitiu de la imatge. Un espectacle musical-cinematogràfic en el que tant la música com l’estat emocional que aquestes desperten en el públic han quedat diluïdes en el símbol el madrileño.
C. Tangana ha creat així un espectacle idoni per a la societat del culte imperiós de la imatge. Una societat en la qual en moltes ocasions allò virtual resulta més real que la realitat mateixa, i en la que no hi ha profunditat més enllà de la imatge i la superficialitat.
escavell.com 