1.
En general, la gent té una tendència innata a concebre el progrés com una línia recta que fa millorar les condicions de vida de les persones i el seu desenvolupament moral. Hi ha moments, però, en els que accions com la simple instantaneïtat del clic d’una fotografia, o una llepada desvergonyida a un gelat, serveixen de manera anònima com a qüestionament a més de deu mil anys de progrés civilitzatori.
2.
La primera vegada que un turista li va fer una fotografia va pensar que l’havien confós amb algú famós. Però en poc temps, els turistes agafaren l’hàbit d’apuntar-lo indiscriminadament amb mòbils i càmeres rèflex. El principi li resultava estrany, però no molest. Que et facin una fotografia pot ser tot un afalac per algú que no està avesat a viure en una cultura on les imatges fotogràfiques han esdevingut una acció tan comuna com menjar o respirar. Amb el temps, però, se n’adonà que els turistes fotografien per igual a la gent local, els objectes que els criden l’atenció, els monuments, els paisatges, el menjar… Formar part d’aquesta amalgama de moments no et fa únic ni especial per la gent que et vol retratar. Ben al contrari, et converteix en una instantània més dins el repertori de moments curiosos d’una persona aliena. Llavors les fotografies li començaren a semblar un acte violent, una forma malèvola de voler objectivar-lo i convertir-lo en una storie d’Instagram de vint-i-quatre hores de vida, o una imatge més dins la immensitat de fotografies insulses i mal fetes dins un mòbil qualsevol. Cada clic que li feien sense permís li pareixia un atac a la seva dignitat. Una forma moderna de mala educació i falta de respecte. Fou en aquell moment quan insultà per primera vegada a un turista que amb un gelat mig fus i un capell ridícul el xiulà per fer-li una fotografia.
3.
Yuri Valic és el cambrer de la terrassa del cafè Festival del carrer Stradun de Dubrovnik. La seva fesomia és incontestablement eslava. Tant la cara com el crani podrien servir de model ideal per a un vell estudiós de frenologia. La closca, petita i de tosques i rectilínies línies, sembla d’una densitat inusual, accentuada pel fet que les celles i el nas ocupen gran part de la seva petita cara. Per altra banda, la boca, de llavis inexistents, passa totalment desapercebuda entre la increïble robustesa de la seva pell, bronzejada a contra voluntat en les llargues jornades a la terrassa del cafè Festival. Però sense dubte és la inalterabilitat del seu capteniment i la impertorbabilitat de les seves expressions el tret més característic del seu posat. Yuri Valic, a diferència dels cambrers de terrassa d’altres indrets de la mediterrània, mostra sempre una fredor reservada, malaltissa, apàtica. Una distància emocional amb la seva feina i el món que és en si mateixa una forma de resistència ferotge a un dels dogmes del sector servei: la simpatia i la falsa rialla com a forma de relació incondicional amb el client.
Yuri Valic va néixer el 1962, just el mateix any que Yuri Gagarin es convertí en el primer humà a viatjar a l’espai exterior. Els seus pares havien format part de la generació que es beneficià de manera directa dels avantatges de la Iugoslàvia del carismàtic Josip Broz Tito. Tant al seu pare com a la seva mare, l’Estat els oferí feina, casa, vacances pagades a la costa croata i guarderia pel seu nadó. Aquest paternalisme estatal acabà generant un fort sentiment de pertinença en la família Valic, que decidí posar “Yuri” al seu fill, com l’heroi soviètic.
Als anys vuitanta ell i el seu cosí, Vinko Valic formaren part activa del moviment punk que es va estendre per Iugoslàvia. A Dubrovnik, se’n carregaren de promoure concerts en sales i cases en condicions de semi clandestinitat. En els moments àlgids aconseguiren dur grups com Panktri o Sarlo Akrobata. A Yuri Valic, els records d’aquesta època li generen un sentiment de nostàlgia pura i genuïna. Aquells concerts i aquelles festes no eren ben vistes per l’Estat, que molt sovint hi enviava policia per interrogar-los. Per Yuri Valic, el moviment punk va ser la forma perfecta per queixar-se contra un ordre establert que veia com a retrògrad, anquilosat i allunyat de les voluntats dels joves, que gràcies a l’estandardització dels televisors i de les antenes satèl·lits que aconseguien d’estraperlo, podien emmirallar-se amb l’estil de vida dels joves occidentals. A la Iugoslàvia de Tito, a diferència d’altres estats comunistes afins al règim soviètic, els individus podien gaudir de llibertats tals com passaport (lliure circulació) o de culte (podien anar a missa els diumenges). Així i tot, per molts de joves, sigui quina sigui l’època, l’única manera de generar una identitat nova és mitjançant la lluita contra l’ordre establert, sigui quin sigui aquest. I així, Vinko i Yuri Valic es convertiren en dues de les principals figures del moviment a favor de la independència de Croàcia i la fi del comunisme dins la ciutat de Dubrovnik. Del que vindria els anys posteriors sempre en xerren en records colpidors que descriuen en forma d’imatges que els quedaren gravades: el soroll dels avions al vespre, un veïnat corrent amb un poal d’aigua, una vella plorant a primera hora del matí, caminar entre trossos de teulada, la carta d’un germà, la mateixa emissora de ràdio en totes les cases, la celebració de la victòria enmig de la consternació…
4.
El fet és que Yuri Valic va viure gran part de la seva joventut anhelant una vida occidentalitzada. Una vida en la qual pogués gaudir dels mateixos luxes i comoditats dels que gaudien els joves d’Anglaterra, Amèrica o de l’Alemanya federal. Però, als joves com ell ningú els va advertir que l’abundància material inherent a la vida occidental pot generar una buidor existencial inextricable. Als anys noranta el capitalisme va inundar Dubrovnik amb totes les comoditats dels països de l’oest. El canvi va penetrar en el seu dia a dia a poc a poc. Però cada petita innovació reconfigurava les seves vides: els calçons texans, el walkman, les primeres hamburgueses… A la fi, els joves com Yuri Valic tenien al seu abast tota la música, tot el cinema i tots els avantatges del món liberal. Però, Yuri Valic havia estat educat en un món on cada pertinença tenia un valor intrínsec que dotava les coses que un rebia com úniques. L’estima i l’afecte que un les tenia podia durar tota la vida. En aquest règim de vida quan un obtenia un disc, una peça de roba, o un electrodomèstic el cuidava, l’apreciava, el reparava… Les coses tenien un valor substancial que et lligava a elles i des de la seva inert particularitat configuraven no just part del teu món, sinó també de la teva identitat. El seu pare, per exemple, va conduir orgullós el mateix cotxe, un Yugo, durant més de vint anys. Ell mateix li feia el manteniment i el reparava juntament amb algun veí quan s’avariava. No era un cotxe bonic, ni tampoc era molt eficient pel que fa al consum de benzina, però era un cotxe senzill i sobretot, era el seu cotxe, una part més de la família; com la bicicleta, la vaixella i la camisa blava que el seu pare es va posar tots els divendres vespre durant més de deu anys.
Yuri Valic mai va poder suportar un dels trets fonamentals de l’economia del lliure mercat: que tot estigués regit per la urgència de la novetat constant. D’una manera subtil i gradual la seva generació va experimentar com, en la nova economia de mercat, la relació que un té amb el món i les coses ja no és la de pertinença, sinó la del canvi constant. Les coses ja no obtenen el seu valor pel fet de ser teves, sinó pel fet de ser noves. I això genera un desarrelament amb el món que suposa una nova forma d’empresonament que la generació de Yuri Valic no havia imaginat mai.
5.
Aquesta lògica del desig de la novetat constant es va estendre del món de les coses al món dels llocs en forma de gentrificació. Dubrovnik sempre havia estat viva i adaptada a les necessitats de la gent local, que dotaven de color i veu a les seves parets i els seus carrers de pedra calcària. Els viatgers que la visitaven s’adaptaven a la ciutat, a l’idioma i als costums i es meravellaven davant aquella ciutat centenària i la gent que hi vivia. Però en pocs anys Dubrovnik ha esdevingut territori de turisme de masses i les fruiteries, les ferreteries i les tendes locals han sigut venudes, i ara són gelateries, souvenirs de Game of Thrones i tendes d’ulleres de sol.
El menjar que es pot trobar a una ciutat sol ser el millor indicador d’aquest procés de turistificació inexorable. Els restaurants autòctons que ofereixen receptes i plats locals es veuen desplaçats pels llocs de menjars més senzills, com pizzeries i hamburgueseries. El fet és que aquest tipus de menjar té unes característiques molt adients per les destinacions turístiques: és barat, fàcil de preparar i agrada a tota la família. Un altre signe inequívoc que Dubrovnik ha esdevingut una destinació de turisme de masses és la proliferació de gelateries, gofraries i tendes de llepolies al centre de la ciutat. El sucre és la benzina del turista; la substància perfecta que et permet tenir energia per estar trescant durant el dia, i alhora satisfer la necessitat de passar gust a curt termini. No hi ha procés que indiqui millor la degradació d’un lloc que el canvi de la cuina autòctona i tradicional pel menjar ràpid i els llocs d’ensucrats.
Yuri Valic observa com Dubrovnik està a punt de convertir-se en una nova atracció turística mundial, una postal a la gelera de les classes mitjanes del món. Un lloc que la gent visita, però que ningú habita. Un desert ple de gent massificat en l’estiu, i buit a l’hivern.
Els llocs com Dubrovnik esdevenen així un decorat que té la intenció de generar l’expectativa determinada que els turistes compren en origen. Aquests no viatgen per descobrir o conèixer llocs i cultures, sinó per confirmar aquelles idees preestablertes que tenen sobre les destinacions que decideix transitar. Aquest procés acaba relegant a la gent local, com Yuri Valic, a fer vida als suburbis i als racons d’aquestes ciutats. Els pocs croats que un pot trobar a la ciutat vella de Dubrovnik són en els carrerons on peguen les cuines dels restaurants, o en els pocs negocis com perruqueries que encara resisteixen l’envestida. Així, l’activitat turística ha copat tot el nucli antic de Dubrovnik i el renou de rodetes de maleta per sobre dels carrers empedrats omple la ciutat mentre un just pot romandre impassible davant la contundència d’aquest procés que no està liderat per ningú, del que ningú n’és del tot culpable i contra el que és gairebé impossible revoltar-se.
De llavors ençà, el desencant amb la vida s’ha apoderat de Yuri Valic d’una manera corrosiva i ineludible. Una tristor existencial a la qual just hi accedeixen aquells que obtenen el món millor que havien anhelat just per adonar-se’n, poc temps després, que tot sistema nou resol uns problemes concrets i unes contradiccions, però en genera d’altres.
Epileguet de rigor
Cansat, acolarat i amb el gest inalterable Yuri Valic treu una pissarra al carrer Stradun que mostra una selecció de plats profundament autòctons de la cuina croata. Al menú no hi ha cap plat ultra processat, ni menjar fàcil d’empassar-se. Tots els plats han sigut escollits a partir d’una conscient reivindicació de la cuina tradicional croata. Al final del llistat, el menú es tanca amb un pictures not allowed in this café. Tot seguit, Yuri Valic, arreglat amb la camisa blava que el seu pare va lluir els divendres durant gairebé deu anys, s’asseu al tamboret de la barra del cafè Festival i observa com la totèmica presència del creuer MSC s’acosta per l’Adriàtic. L’arribada silenciosa del creuer contrasta amb la incontestable voluptuositat d’aquella nau. Entre la terrible homogeneïtat dels seus centenars de cabines amb balconet propi s’endevinen alguns turistes que comencen a fer fotografies de la ciutat. Yuri Valic, recorda els viatges amb el Yugo del seu pare i la nostàlgia se li dibuixa en les seves grans celles mentre pensa que, com el creuer que s’acosta, els grans canvis poden arribar també de manera silenciosa però inexorable i irrefrenable. Sense que un hi pugui fer molt.
Els carrers s’omplen de turistes i ningú entra ja al cafè Festival. Amb la dignitat que el caracteritza, Yuri Valic es converteix així en una espècie de pirata contemporani; un cambrer nostàlgic derrotat per tots els sistemes polítics del segle XX.
escavell.com 