Els cent de Lluc

És esbalaïdora la força en què una creença religiosa sobrevé en moments en els quals l’excepcionalitat esmicola qualsevol intent de la raó per donar sentit. A mi em va passar quan vaig haver de decapitar la imatge de la verge Maria de Lluc d’una espelma amb unes tisores de tallar ungles. Ho vaig fer aclucant els ulls, i murmurant fins a tres pics un “me sap greu” que dilapidava qualsevol forma i discurs basat en la pura racionalitat. Aquest “me sap greu” que em va fer sentir partícip de dos mil anys tradició, i que va sorgir gairebé inconscient amb la força d’una torrentada. Un “me sap greu” que em va sorprendre a jo mateix de jo mateix. Però necessitava aquella espelma perquè era l’únic que tenia per eixugar l’interior d’unes sabates que havien quedat xopes quan vaig fer el camí del monestir al pàrquing per intentar trobar cobertura i poder comunicar a mu mare que els cent que érem aïllats a Lluc estàvem bé. La meva preocupació per eixugar les sabates segurament era exagerada. Tothom sol perdre un punt de criteri en situacions així. Havia llegit moltes històries d’alpinistes i sabia que els dits dels peus eren els que més patien les condicions extremes de fred.

Ja feia trenta-sis hores d’ençà que la recepcionista, intentant simular calma i tranquil·litat de manera molt professional, havia anunciat que qualsevol forma de comunicació amb l’exterior havia caigut després de despenjar el telèfon i comprovar que tampoc hi havia línia. A partir d’aquell moment tot cobrà un aura d’excepcionalitat i les coses començaren a resignificar-se.

És curiosa la supèrbia amb la qual donem per fet el món que heretem. Les carreteres i camins dels romans, les equacions de Maxwell que varen permetre entendre i, per tant, electrificar ciutats senceres, o l’enigmàtic fet de poder parlar amb algú que es troba a kilòmetres. Però carreteres, llum i telèfon varen caure en qüestió d’hores i ningú va veure com succeïa. Simplement va passar. Sense cap fet traumàtic ni espectacular. Com si algú ho hagués designat de manera remota. Jo en vaig ser conscient quan vaig anar a demanar un assecador de pèl a la recepció. Davant l’immens portal, una parella, abillada amb uns impermeables grocs com de bromes, conversaven profundament sobre la fragilitat de tot el que ens envolta. “Un es fa conscient que amb molt poc, per exemple una nevada que en un altre lloc del món seria rutinària, la comèdia que tenim muntada es pot venir abaix i pot donar lloc a un món totalment nou”. Deia un a l’altre mentre fumava. Aquesta imatge de fragilitat em va colpir quan vaig veure els primers pares de família omplint les papereres dels banys de les cel·les amb aigua o amb neu per tal de fer marxar els excusats i que tothom pogués fer les seves necessitats sense haver d’anar defora. Em va sorprendre, també, com el producte més desitjat de la petita tendeta que hi ha al pati deixessin de ser els dolços i les panades, i que tothom anheles fer-se amb les bosses de fems, ja que van més o manco bé per posar-te per damunt les botes i provar d’anar al pàrquing per tal de comunicar-te amb l’exterior.

Imagín que com més dies passin més resignificacions de les coses aniran sorgint i pens amb quin ús li acabarem donant a les cintes de Lluc que venen a la recepció, a les branques esqueixades de pins i xiprers que hi ha per tot, a les mantes sobrants o a la llastimosa col·lecció de llibres de la sala de lectura. Però el que més sobta és veure com la gent, tot i l’evident moment d’excepcionalitat única provocada pel temporal, continua fent el seu paper. Imagín el que hauria de passar per tal que la recepcionista deixi de ser la recepcionista, els cambrers aturin de fer de cambrers, o els clients de clients. En definitiva em deman quan, les persones que conformen els cent de Lluc, deixarem de fer el paper que fèiem quan vàrem entrar i ens començarem a resignificar així com passa amb les papereres, les espelmes o les bosses de fems. Crec que quan això succeeixi serà el moment definitiu en el qual haurem romput el lligam amb l’exterior i els cent de Lluc haurem donat vida a alguna cosa nova. Una arcàdia nascuda de l’excepcionalitat climàtica en la qual tothom haurà d’assumir un rol social nou. Què faran el grup d’alemanys excursionistes en aquesta nova república de cent? Ahir al vespre, mentre sopàvem envoltats de canelobres i espelmes dins pots de ciurons, varen treure dos frontals i varen gaudir d’una autèntica experiència turística. Se’ls veia conscients de viure una aventura única. D’aquelles que gairebé no es donen perquè en el turisme d’avui en dia no hi ha lloc per la improvisació y l’excepció. Tota experiència turística està pensada, programada i és susceptible de ser comprada. Així, una anomalia vacacional com aquesta és un luxe no consumible pels guiris. Ho deuen veure com una loteria vacacional, pens. Uns dies que contaran durant anys sempre que algú tregui el tema de les seves vacances en una sobretaula. Ells sempre podran contar aquests dies i sempre seran l’anècdota més genuïna i curiosa de tota la conversa. Els dies que ens vam quedar tancats en un monestir enmig de la serra de tramuntana amb cent mallorquins… em deman com deu sonar en alemany el relat que en faran. Sense dubte, deuen ser els que més contents estan per la situació. Ahir al vespre, després de sopar, s’acabaren tot el vi i la cervesa. Així que, abans d’anar a dormir li començaren a pegar a les herbes. Pens que en la hipotètica arcàdia dels cent de Lluc una de les meves funcions serà fer-los de traductor, i que en aquell moment els hi faré saber que es varen acabar l’alcohol i que això va ser molt egoista per la seva part. Que hauran de fer molta feina perquè els perdonem aquest greuge majúscul. Crec, però, que tal vegada ens poden ser útils, ja que semblen gent cultivada i potentada. La qual cosa vol dir que deuen tenir habilitats i coneixements dels quals ens podrem beneficiar tots en la nostra futura arcàdia. Certament, els mallorquins tenim una relació ben tòxica amb els alemanys.

No puc deixar de pensar, però, en la impressió que ens ha fet tots veure el monestir de Lluc sense llum el vespre. No hi pot haver un lloc més misteriós i insondable en tota Mallorca que el que acullen aquelles parets de metro enmig d’un temporal. Però al vespre, il·luminades per la feble llum de les espelmes que no arriben a descobrir l’altura dels seus passadissos, la veritat és que pot arribar a fer por. En Toni Moreno, el director de l’hostatgeria del Santuari de Lluc, fa una feina d’escàndol per tranquil·litzar els nins. Hom pensa que hi ha gent que té una vocació per gestionar situacions extremes i que aquesta no s’aprèn. És un d’aquells coneixements que just descobreixes si et trobes en una situació insòlita i extraordinària. Com saber com barallar-se o saber orientar-se enmig de la natura. Si l’encarregat de gestionar l’hostatgeria no hagués estat a l’altura, pentura ens hauríem trobat en circumstàncies indesitjades des de la primera hora. Cent persones són poques, però cent persones amb infants, sense lligams familiars i amb un lot de menjar limitat poden ser un sistema realment inestable e impredictible. Què en sabem del caràcter dels operaris del consell que han hagut de quedar? I dels cambrers del restaurant veí?, fins on arribaria una mare si sospita que el seu fill pot quedar sense menjar perquè un goranot vol dues platades fort i no et moguis? Hi ha algú amb una situació mental o física delicada? Transitam llocs com Lluc sense haver de fer-nos aquestes preguntes fins que un dia ens hem de fer aquestes preguntes. Em revé la idea que la política és l’activitat que ens permet no haver-nos de fer preguntes incòmodes sobre els altres. Pels passadissos els nins no diuen res, fan una bondada que un no sap si és fruit de la bona educació, de la incertesa o de la por. En un dels meus viatges per neu per tirar dins l’excusat, em trob a dos al·lots de devers vuit o deu anys jugant a les porxades amb una llauna. Els hi deman si no duen els calcetins banyats i em responen que sí, però que no s’havien temut. Pens lo adaptatius que poden ser en aquesta edat els infants i com, si la cosa s’allargués per estranyes curolles del destí, aquells al·lotets podrien arribar a avesar-se a aquella nova arcàdia i a ser feliços en aquell entorn. Pens que perdem aquesta adaptabilitat a les circumstàncies amb l’edat, la qual cosa em commou i em fa tenir compassió més pels adults que pels mateixos infants. Mirant aquells infants jugar sense la mirada dels seus pares em revé una reflexió que vaig llegir no sé on i que afirmava que hem creat una cultura exagerada i perillosa de sobreprotecció i hipervigilància sobre els al·lots. Que són la primera generació de mel i sucre, i que no creixeran amb els genolls nafrats perquè se’ls limita qualsevol activitat que pugui comportar un patiment, sigui físic o emocional. Record que l’article concloïa que la hiperprotecció dels infants actuals era també una forma moderna de maltractament. La qual cosa vaig trobar prou suggerent.

Assegut a la cel·la em trob enrevoltat d’una manta d’aquelles de fa un temps, aguantant una espelma de la Verge Maria de Lluc i fent calor a un dels calcetins que m’han quedat xops per tal que s’eixuguin una mica. De cap, faig un repàs a totes les persones que he pogut fiscalitzar i pens com distribuiré les funcions i les tasques segons les capacitats de cada un d’ells. Mentrestant, mir pel finestró com una màquina llevaneu arriba al pàrquing. El bip-bip de la marxa enrere em despista i em va fa perdre el fil del meu meravellós organigrama.