TEORIA SOBRE ELS WESTERNS I ELS PADRINS MALLORQUINS

1.

Hi ha un moment en la vida en el que a certs homes se’ls esdevé la necessitat de començar un hort. Sol ser un moment en el qual les grans decisions ja estan presses i tot, la casa, els fills, la feina… ja està disposat i funciona amb automatismes. L’hort serveix a l’home de mitjana edat per trobar una ocupació que el manté en alerta, i l’obliga a tenir cura del cultiu i la terra. És un moment en el qual es troba tot sol, allunyat de lo social i on experimenta un cert retorn als cicles naturals. Una feina agraïda que també li permet proveir a amics i familiars dels productes del seu treball. És en aquest punt vital, quan també comença a desenvolupar un estrany gust per les pel·lícules de l’oest, pels westerns. Un gènere cinematogràfic que el captivarà i que ocuparà moltes hores en els seus horabaixes d’hivern de padrí jubilat.

2.

La fixació pel gènere western és un fet generacional bastant comú entre els homes mallorquins nascuts en les dècades dels anys trenta i quaranta del segle passat. Durant la seva infantesa, aquestes pel·lícules eren projectades a les sales de cinema i aquests infants aprehenien les dicotomies entre el bé i el mal, la llei i el caos, lo natural i lo salvatge a través de les vicissituds dels herois i antiherois que les protagonitzaven. Però aquest fet per si sol, no ens serveix per aclarir perquè els nostres padrins queden embadalits quan a la televisió hi apareixen homes colcant cavalls i pegant trons pel mig d’un entorn desèrtic. Rarament, les històries i les narracions que ens captiven essent infants o adolescents ens atreuen en edat adulta. Sembla que tampoc podem donar compte d’aquesta fixació a partir de la idolatria que puguin despertar els actors, directors, guionistes… Molts dels padrins mallorquins no coneixen els noms dels actors i sovint ni el títol de les pel·lícules. Ni tan sols saben que moltes varen ser rodades al desert d’Almeria. Així i tot, aquests films els encisen i els hipnotitzen atraient la seva atenció durant els horabaixes d’hivern.

És difícil establir quina pot ser la raó que fa que un mallorquí de més de setanta anys es vegi atret d’aquesta manera per un tipus de pel·lícules que tenen per temàtica les dissortades vides que varen patir homes d’un altre segle a un altre indret del món, en un entorn, el llunyà oest, que no té res a veure amb el que ells han viscut, una illa enmig del mediterrani.

imatge: Gary Cooper (foto de @channingposters)

3.

Els hàbits de consum de les pel·lícules (i en general de tots els productes audiovisuals) varien al llarg del temps. Cada generació d’espectadors està avesada a uns continguts audiovisuals que varien segons les circumstàncies tècniques de la indústria en cada moment històric. És obvi que (en termes generals) el cinema d’abans tendia desenvolupar les trames i els personatges d’una manera més pausada, menys abrupta i amb menys efectes especials que el cinema actual. Per la meva generació la pel·lícula Matrix va suposar tota una fita respecte a efectes especials i originalitat temàtica. Molts dels joves que la miren per primer cop avui en dia, però, la troben lenta, avesats com estan a un tipus de cinema on les coses succeeixen més de pressa i de manera més espectacular. Vull dir que, pot parèixer que la fixació per un tipus de cinema pugui anar lligada als aspectes formals d’aquest (repartiment, temàtica, desenvolupament de la trama…), però sense dubte podem descartar que la fixació dels padrins mallorquins pels films de l’oest tingui alguna cosa a veure amb aspectes formals com els efectes especials, l’exactitud de les recreacions dels decorats o la qualitat de les interpretacions. La seva generació no ha estat educada en un món audiovisual en el qual el que prima és l’espectacularitat de la imatge i el nivell de professionalització tècnica. Mai sentiràs a un padrí destacar la idoneïtat del vestuari, ni la inversió feta per efectes especials, ni els impressionants tirotejos, ni els moviments de càmera en una batalla del sèptim de cavalleria contra els sioux a les voreres del Mississipí. Tampoc el sentiràs alabar les interpretacions dels actors o els encertats girs de la trama. La seva manera de mirar el cinema, els westerns, no és moderna en aquest sentit. No hi ha un interès en els elements que componen la filmació i que en els festivals de cinema se solen correspondre amb premis. Els padrins miren els westerns amb la innocència d’un infant, endinsant-se dins la trama i els personatges com si el que senten, el que pateixen i les decisions que prenen fossin veritat. Com una recreació de la pròpia vida però en un temps i un altre lloc. Ho miren des de la noblesa de l’espectador innocent que no jutja ni analitza el que té davant, simplement ho mira i s’hi enganxa perquè hi ha quelcom de veritat en aquells personatges i les seves històries que el recorden a la seva pròpia vida.

4.

Una de les característiques fonamentals de les pel·lícules de l’oest és el caràcter psicològic de les seves trames, el qual s’obté a partir de la confrontació de diferents arquetips de personatges: el bandit / bandoler que cerca millorar les seves condicions vitals aprofitant-se de la resta, el malvat sense pietat que gaudeix amb el sofriment aliè i troba en aquell context un lloc ideal on viure immers en la impunitat, el bon al·lot que cerca esperançat una nova i utòpica vida per ell i la seva família en aquells indrets inexplorats, l’home assenyat que mira per fer complir la llei com a únic garant de l’ordre i que identifica la lluita de tots contra tots com el regne de lo salvatge i lo animal… Veure com aquests arquetips interactuen entre ells i formen trames cinematogràfiques sembla que evoca al padrí mallorquí a una Mallorca on la llei i els costums encara es regien gairebé íntegrament per les institucions de la família i el poble i a on es podien trobar individus amb caràcters i personalitats ben similars a les dels westerns americans. És a dir, als pobles de la seva infantesa, els de la Mallorca preturística, també hi havia aquesta amalgama de personatges (malvat, bon al·lot, home de llei…) però estaven integrats dins un conjunt d’interrelacions en el que rara vegada podien sobresortir de manera abrupta. Tot i que aquests arquetips hi fossen presents, el poble mallorquí com a entitat superior a l’individu, era el garant que totes les interrelacions i formes de ser dels individus que l’habitaven estiguessin ben delimitades, la qual cosa permetia la convivència.

En aquest sentit és remarcable que el poble mallorquí fos el lloc on, generació rere generació, s’anaven repetint les mateixes personalitats, els mateixos caràcters, les mateixes relacions entre individus i gairebé els mateixos successos. Un ecosistema cultural que dotava als individus d’una manera de xerrar, de fer i de pensar les coses i on les innovacions tecnològiques eren l’únic que diferenciava una generació d’una altra. Si bé, de manera molt ocasional, un fet podia sacsejar la vida dels habitants del poble: un robatori, un crim d’honor o un de passional, una brega amb un desenllaç fatal, una traïció inesperada… Aquests fets anecdòtics i esporàdics omplien les converses de la gent del poble i eren la manifestació d’una veritat incòmoda: que al poble també és fal·lible i que convé viure amb cautela perquè els bandits i els malvats poden irrompre en qualsevol moment. 

En aquest sentit, les pel·lícules de l’oest són la representació d’aquests fets puntuals que en els pobles eren traumàtics i periòdics: la brega, la traïció, el robatori, el crim… són precisament els temes principals d’aquests films.

Aquest paral·lelisme entre els personatges de les pel·lícules de l’oest i la vida als pobles de la Mallorca preturística semblen fonamentals per entendre la fixació dels padrins per aquest gènere. En definitiva, sembla que les trames i els personatges de l’oest s’identifiquen amb una forma de concebre les relacions interpersonals que està ben arrelada en l’inconscient del padrí mallorquí. És com si el visionament d’aquests films el retrotragués a un univers en el qual pot predir les conductes dels individus.

Qualsevol nét que hagi passat una horabaixa mirant un western amb el seu padrí haurà escoltat frases de l’estil: Ara veuràs com aquest li prendrà tot. Aquest altre és més viu, s’escaparà segur, no ho dubtis. Aquest bandido és més puta que ses genetes, no se’n poden refiar d’ell. Perquè una de les característiques de la fixació pels westerns del padrí mallorquí és que com més vegades vegi una mateixa pel·lícula més li agradarà perquè més capaç serà de preveure el què passarà i com procedirà cada personatge. És en aquesta seguretat per preveure el que passarà on arrela la seva fixació per aquests films. Així, els westerns proveeixen al padrí d’històries que pot predir i entendre. Són un refugi de certesa enmig d’un món, el de la Mallorca actual, que ha tornat incert, imprevisible i mal d’entendre.

imatge: fotograma de John Wayne en el set de la pel·lícula “Centauros del desierto” de John Ford

5.

És un fet que en les darreres dècades hi ha hagut una sèrie de canvis que han trastocat la vida a l’illa d’una manera abrupta. Per una banda, l’arribada del turisme als anys cinquanta va modificar per sempre el panorama cultural de l’illa. La cultura mallorquina deixaria d’estar isolada i es combinaria amb les cosmovisions importades donant lloc a una mescladissa de conductes, estils de vida, creences… Un xoc cultural en tota regla. Per altra banda, la irrupció de certes innovacions tecnològiques també irromprien amb força en les llars mallorquines amb l’aparició dels electrodomèstics capgirant els processos de producció i conservació dels aliments. A més també és destacable el canvi de concepció paisatgístic, ja que es passà d’una manera d’entendre el territori des d’un punt de vista productiu (agricultura i ramaderia) a un de sector serveis (conversió de les platges i les finques en zones hoteleres). S’ha d’afegir també la irrupció d’internet i les xarxes socials no just han trastocat la manera en com ens relacionam sinó d’una manera més profunda allò que considerem “real” (virtualització de la vida). Aquests canvis, entre d’altres, han transformat amb violenta velocitat el món en el qual varen créixer els padrins mallorquins nascuts a les dècades trenta i quaranta del segle passat.

Aquests, varen créixer en un entorn que romangué més o manco estable durant dècades. Certes tradicions i costums tenien segles de vida. La nova Mallorca, post-balearitzada, globalitzada i tecnologitzada és un indret estrany pels padrins mallorquins. Mai s’havia donat una ruptura generacional tan exagerada com la que es dóna entre un padrí mallorquí actual i els seus néts. Dues generacions que comparteixen un mateix espai, però que viuen dimensions totalment diferents. La ruptura és tal, que els padrins poden arribar a sentir-se estrangers dins el seu propi entorn; un lloc estrany on les converses, els fets i les innovacions es tornen indesxifrables i incomprensible. Una sort d’alienació històrica per excés de progrés. Una forma macabra de turisme involuntari.

Avui en dia el món és una olla de caragols… El món ha canviat de verd en blau… sol dir quan intenta comprendre algun dels fets del món actual. Així, podem interpretar com el visionament de westerns sumeix al padrí mallorquí en un món on les relacions socials i entre personatges són comprensibles. Aquests films, llavors, projecten un món on les conductes i les trames són previsibles i on no apareixen innovacions o successos que facin canviar l’univers que en elles es representa. En aquest sentit són una sort de determinisme cinematogràfic que li aporta comprensió i seguretat, que és el que un necessita per passar els horabaixes d’hivern a l’illa.

6: Epileguet de rigor

Assegut a la seva butaca canvia el canal de la televisió. El western, la pel·lícula de l’oest, els vaqueros, ja fa estona que ha començat. Cap problema. Ja l’ha vista diverses vegades. De fet, es sap en quin moment el dolent dirà la frase clau que iniciarà el gir en la trama. Darrere queda la taula amb la família encara fent el cafè. A mesura que van passant els minuts la xerrameca familiar és integrada dins la seva atmosfera, com el fil musical d’un ascensor. La seva atenció es concentra a la pantalla. Les celles i les parpelles es relaxen i cauen un poc. El cap es recolza sobre l’orella de la butaca. Encara que ho sembli, en cap moment arribarà a adormir-se. La seva consciència transita lo oníric, però no s’hi arriba a capbussar. En Clint Eastwood entra abruptament a un bar-salón, quien es el dueño de esta pocilga. Algú escura els plats de fons. A Mallorca mos pensàvem que érem els vaqueros i resulta que hem estat els indis. Diu el padrí enigmàticament en veu baixa. Les mans s’entrecreuen i els polzes comencen a dibuixar perfectes circumferències concèntriques.

Aquesta escena costumista hauria de ser patrimoni immaterial del mediterrani.

imatge: joancuads

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s