L’ELEGÀNCIA DEL PROFETA FORAVILER

El plan radica en su sencillez 

L’escena transcorre com difuminada per mor de les bellumes que provoquen la intensa calor i el reflex del sol damunt l’arena. Per l’horitzó, s’acosta amb una inquietant lentitud Neil Young amb el cabell descambuixat i colcant un cavall sense nom. 

Sembla que porta un missatge de les immenses profunditats del desert. 

A certa distància en l’espai i el temps, la fina figura d’en Miquel Serra enfila per la carretera de Cala Morlanda cap el poble de Manacor. Condueix una furgoneta blanca amb trastos vells per reciclar i la seva guitarra amb un adhesiu de l’In Rainbows de Radiohead.

Sembla que porta un missatge de les immenses profunditats del seu univers. 

imatge: els entusiastes IB3

————

Compareix damunt el cadafal de Can Lliro amb discreció i certa modèstia. Una camisa de quadres per dedins d’uns texans amples amaguen la magror d’un cos que denota una dieta lleugera, segurament basada en productes de temporada i receptes tradicionals i ancestrals, allunyada dels processats i el menjar industrial. La posada en escena és simple i discreta, com qui ve de convidat a una casa desconeguda, però el seu missatge és complex i delicat.

imatge: metmuseum

Forma part d’aquell subgrup de cantautors que entenen que la música s’escolta i que no s’ha de despistar als oients amb la presentació o la forma. En un moment en el que la música sembla transitar el camí de la publicitat (la imatge per sobre del contingut com a clau per l’èxit comercial) els Miquels Serra del present perfeccionen la fórmula clàssica: el contingut de la música com a única veritat. La seva música no és una mercaderia que hagi de ser venuda, sinó el producte d’un artesà que produeix amb delicadesa i meticulositat el seu missatge. No hi ha mercat que pugui manufacturar la seva obra. No produeix per acontentar o entretenir les masses, ho fa per aquells que necessiten algun consol.  

Un druida involuntari, un Zaratustra fora voler, un profeta foraviler.

En llatí i d’esquenes

imatge: joancuads

El setlist es composa de les cançons del seu darrer disc, L’elegància dorm. En directe, les cançons comencen amb senzillesa, però evolucionen i creixen tornant-se complexes i ramificant-se a través de diversos estils i influències; és el cas de L’hora llarga o Els anys que hem viscut. Sense adonar-te’n, et veus immers dins l’ecosistema que la música d’en Serra ha creat a la sala de concerts de Can Lliro. Un tot orgànic que genera un món propi al seu voltant: el del seu univers i possiblement el del seu germà. A les cançons hi són presents els espais de ca seva i els records de la seva infantesa, així com elements de la seva quotidianitat com els quadres que elegantment pengen de les seves parets. A les seves lletres es poden interpretar els records que deixa la pèrdua d’un ésser estimat, però també d’un temps que no tornarà, o d’un amor a les darreries que cronifica el seu final. Un entramat emocional que ha fet call, ha reposat i ha esdevingut un adult que veu la intranquilitat de l’ànima des de la llunyania, amb l’elegància (de nou) d’un budista experimentat. 

Aquesta lliçó tan mala d’aprendre.  

A ningú li queda millor la distorsió de la veu que a en Miquel Serra. La reverberació i l’eco de la seva veu casen perfectament amb la distància emocional que hi ha entre ell i els espectadors. Per moments, sembla com si algú et transmetés els missatges del seu inconscient des de dalt d’un turó. Aquesta és, possiblement, una de les raons per les que escoltar la seva música en directe causa certa captivació involuntària. Sense adonar-te’n et veus amb la mirada perduda, com qui mira hipnòticament una foganya, just que en aquest cas la foganya no és davant teu. El que tens ben enfront, en canvi, és algú que et porta maneres de xerrar diferent.  

imatge: joancuads

Carrer d’en Joan Lliteras, 42, 07500 Manacor. The place to be.

Deia David Byrne, cantant de The Talking Heads, que la música es crea en funció del context i del lloc on ha de ser reproduïda. La música de Bach, per exemple, va ser composada per a ser escoltada dins d’una catedral gòtica, ja que l’arquitectura potencia i millora la composició musical. No hi pot haver millor context pen Miquel Serra que la sala de concerts de Can Lliro. El disseny del seu interior et transporta des d’un edifici ocupat del Berlín oriental fins a un local de moda de Brooklyn o una antiga fàbrica del Poblenou de Barcelona. Però és el sostre de posidònia, que la funció de sistema d’aïllament sonor, el que et recorda que, per moltes voltes al món que donis, de Mallorca un mai n’acaba de sortir del tot. De manera semblant, la música d’en Serra et porta amb senzillesa per les vies de la psicodèlia i dels Beatles, del perfeccionisme de Thom Yorke a la raresa de Daniel Johnston, de l’atmòsfera Pixies a la d’Animal Collective. Però són les seves lletres, el vocabulari que fa servir i la musicalitat del seu manacorí el que et recorda que, tot i les influències externes, mai hauríem de deixar de ser el que som. 

imatge: joancuads

El meu oncle m’ha contat en alguna ocasió que té gravats a foc dos records de la seva infantesa en el Manacor dels anys seixanta que segons ell canviaren la cosmovisió de tot el poble: un és la introducció del frigorífic a les llars familiars. Aquest electrodomèstic alterà per complet la relació dels manacorins amb el menjar ja que va permetre conservar els àpats durant llargs períodes de temps sense que es tudessin. Com a conseqüència, els manacorins transformaren la seva relació amb les estacions de l’any i la seva concepció del temps varià. L’altre record és l’arribada de la música dels Beatles, i com aquesta introduí una nova manera d’entendre el concepte de joventut i la relació d’aquesta amb la música, que va causar enfrontaments entre joves moderns i pares pagesos. L’arribada d’un nou món, supòs. 

És difícil saber que fa de Manacor un poble amb un lligam tan fort amb el talent musical. Dels grups gloriosos que anaven a tocar als hotels de Cala Millor davant els turistes a Tots Sants, fins arribar als Jorra, Roger Pistola o Miquel Serra de l’actualitat. Tal vegada siguin les radiacions que emet sa Roca des Castellet i que il·lumina els artistes manacorins, com pensava el llegendari Guillem d’Efak. O tal vegada sigui el fet que a Manacor no ha sofert els efectes de la Balearització de manera directa dins el seu municipi. Sigui com sigui, no deixen de sortir artistes que fan una música amb el poder transformador del bon art. 

A la sortida del concert l’atmosfera que en Miquel Serra ha creat es va diluint. La boira manacorina es fa present i l’entorn agafa un nou significat. “La bona música és aquella que et canvia la manera de veure, entendre o interpretar el que t’envolta”. Penses en aquesta definició un tant ingènua i simplista, i també penses en el viatge de tornada cap a Cala Morlanda d’en Miquel Serra amb la seva furgoneta plena de trastos vells per reciclar i la seva guitarra amb un adhesiu de l’In Rainbows de Radiohead.  

imatge: els entusiastes IB3

PS: 

El silenci com a forma de respecte

Quan es varen construir les primeres òperes al segle XVII era comú que el públic xerrés, menge

és i forcés als artistes a repetir àries enmig de l’actuació. Sense dubte, dins una sala de concerts, la introducció del silenci del públic com a forma de respecte cap a l’artista i la seva obra és un signe de maduresa i cultura musical. D’altra banda, també és fonamental per a la correcta interpretació de totes aquelles obres que precisen atenció acústica. L’acte musical és sempre un lloc compartit i com a tal es viu de maneres molt diferents, però perdre de vista aquest fet ens retorna a èpoques en les que no es donava tanta importància al missatge de l’artista. No podem obviar que aquest és qui s’ha passat hores component i produint una música en la que tots els detalls han passat per un procés de deliberació abans de donar-los a conèixer  a un públic. 

Basta pensar que a l’escenari, a diferència de la televisió (on el telespectadors veuen els actors l’escena però no a l’inrevés), el públic i l’artista conviuen en un mateix context i la nostra xerrameca pot molestar no just a l’audiència sinó també a la persona que està actuant. En un context així, el silenci pot ser una forma de respecte i deferència tan important com els aplaudiments. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s