Breu història de la solitud

1-

En el balcó d’un pati interior del centre de Palma, una dona d’uns setanta anys fuma una cigarreta. Un tirant donat de si li cau de l’espatlla. Amb l’altra mà es retoca el pèl descambuixat innecessàriament mentre el renou d’una rentadora amb el tambor avariat amenitza l’escena. A l’interior del pis, fa hores que la llum de la pantalla del mòbil il·lumina la cara de la seva neta. Hem crescut pensant que just es podia ser addicte a substàncies.  Ara mira de trobar algun disc a Spotify però no s’acaba de decidir. Vivim un moment contradictori en el qual tenim tota la música del món al mòbil i no sabem quin disc hem de posar. Encara no hi ha verb que defineixi aquesta disposició anímica contemporània. Al final, decideix posar un canal de música aleatòria a YouTube. L’any 2020 encara no sabem si delegar, a poc a poc, la nostra voluntat en el bon fer dels algoritmes serà la nostra salvació o la nostra fi. 

Fa dies que els temes de conversa d’ambdues es redueixen a la pura necessitat organitzativa de la seva vida al seu pis de quaranta-cinc metres quadrats. La correcta distribució de les tasques i els aprovisionaments, pensen que tampoc fa falta molt més, però una tristor corrosiva i una angoixa d’origen idiopàtic va creixent dins elles. 

——————————————–

2-

Segons l’antropologia contemporània la solitud és un sentiment amb arrels profundes en la nostra espècie. Sembla que la necessitat de formar part d’un grup d’individus que comparteixen uns mateixos interessos ens ve d’enfora. De fet, va començar a ser comú entre homínids abans que l’homo sapiens evolucionés en el continent africà. Podria ser que aquest sentiment comences a ser usual entre australopitecs fa milions d’anys quan, a causa de l’estat d’indefensió d’aquests espècimens vers els depredadors de la sabana, van haver de necessitar l’ajuda del grup per poder recórrer grans distàncies en la recerca continua d’aliment. Anar amb grup, se veu, feia que aquesta empresa tingués més possibilitats d’èxit. Durant un procés que s’estima durà milions d’anys, el cervell va anar gratificant els comportaments de tipus social, ja que oferien més possibilitats de supervivència que no pas recórrer la sabana forever alone. 

De manera semblant, una altra gran epidèmia contemporània, la de l’obesitat, també té la seva arrel en el desenvolupament del cervell en la sabana africana. Sembla que, quan la recerca d’aliment era la principal tasca i la més perillosa dels homínids que donaren lloc a la nostra espècie, el fet de trobar aliments d’alt contingut calòric, com els sucres en les fruites, o els greixos en la carn, proveïa a aquests homínids d’un alt contingut de calories amb les quals podien recórrer distàncies més llargues sense necessitat d’haver de menjar tanta quantitat d’aliment.

Sembla idò, que el problema de l’epidèmia de solitud mundial té la mateixa causa que l’epidèmia d’obesitat. El cervell està programat per sobreviure a la sabana africana i no el món urbà del segle XXI; amb supermercats a cada cap de cantó i amb edificis amb habitatges de 35 metres quadrats arreu.   

Un australopitec amb una lesió traumàtica a la cama observa, des de la vorera del riu Tekeze, com el seu grup creua a l’altra banda deixant-lo a ell enrere. Més enllà el futur és incert. El seu sistema nerviós accelera lleugerament la respiració, el ritme cardíac augmenta i s’eleva la pressió sanguínia. A uns quilòmetres de distància un altre australopitec menja restes de carn en descomposició.  Sap que allò li reportarà energia i benestar. El greix el fa salivar més del que és habitual, els milers de papil·les gustatives s’estufen i desencadenen una reacció en cadena que acaba afavorint una lleugera dilatació de les pupil·les oculars. 

Un jove es troba confinat en un pis de la ciutat de Palma. La connexió a internet fa dies que no funciona. A l’exterior el futur és incert. El seu sistema nerviós accelera lleugerament la respiració, el ritme cardíac augmenta i s’eleva la pressió sanguínia.  A uns quilòmetres de distància un home surt del supermercat i pega una bocinada al pastís que acaba de comprar. Sap que allò li aportarà plaer momentani i un lleu sentiment de culpa. El sucre el fa salivar més del que és habitual, els milers de papil·les gustatives s’estufen i desencadenen una reacció en cadena que acaba afavorint una lleugera dilatació de les pupil·les oculars. 

——————————————–

3-

La normalització de l’estat de solitud, entesa com un estat crònic involuntari, no es fa present en les societats occidentals fins al segle XIX amb l’arribada del capitalisme i la secularització. Abans d’aquest segle, l’estat de sensació de desarrelament i desconnexió social significativa es podia donar de manera esporàdica en certs individus, com per exemple: vídues, monjos en períodes de crisi espiritual, bojos vagant d’una població a una altra sense arrelar enlloc… Però com a sentir crònic d’un conjunt significatiu de membres d’una societat no es troba fins fa just dos segles. Cal diferenciar, però, la necessitat d’estar tot sol amb la solitud. Podríem dir que la primera és voluntària i no forçada, per contra la segona és una situació forçosa, involuntària i profundament antinatural. No deixa de ser curiós que en els idiomes llatins no trobem conceptes diferenciats d’estar tot sol (alone) i sentir-se sol (lonely). Un es demana si les condicions climatològiques hi deuen tenir a veure. 

En èpoques anteriors al segle XIX la immensa majoria dels individus vivia en un complex entramat d’interrelacions en les quals uns depenien forçosament dels altres. Era gairebé impossible sobreviure pel teu compte a partir del rendiment exclusiu de la teva feina. La família era indispensable i aquesta per poder subsistir també era depenent del poble. 

Però a partir del segle XIX els canvis en el model productiu afavoreixen l’arribada de l’individualisme, que ha naturalitzat les distincions entre jo i el món, l’individu i la comunitat o lo públic i lo privat. A la llarga es fa possible dur a terme una vida de manera independent a la família o la comunitat, és a dir, viure tot sol passa a ser una opció de vida. Abans del segle XX just un u per cent de la població vivia tota sola, però la xifra comença a pujar a partir de les primeres dècades del segle XX gràcies a la urbanització, el descens de la natalitat i la substitució de les llars familiars multigeneracionals (avis, pares, néts) per les de famílies nuclears (pares, fills). La tendència seguí a l’alça, i a partir dels anys seixanta l’augment progressiu en el nombre divorcis i en l’esperança de vida afavoriren la normalització de les llars d’estil unipersonals. És a partir dels anys vuitanta, i com a conseqûència d’aquest procés, que comencem a trobar literatura mèdica centrada en les malalties derivades de la solitud. Alguns especialistes comencen ja en aquesta dècada a xerrar d’epidemia de solitud, sobretot en entorns urbans.   

Sembla que l’adopció de les tecnologies de la informació i la comunicació (com el telèfon mòbil o els ordinadors amb connexió a internet) agreugen encara més aquest problema, ja que generen una falsa sensació de companyia i comunicació rere la que  s’amaga un inexorable avenç de l’epidèmia de solitud. És impossible estudiar les conseqüències de posar sis mil milions de mòbils en les butxaques de tot el món.  

——————————————————

4-

És curiosa la capacitat adaptativa de l’olfacte, després d’un temps sentint una mateixa olor la deixa de percebre. Segur que en els darrers anys també se li ha donat una resposta antropològica a aquest fet. L’olor d’alcohol desinfectant, així com la d’una estança esterilitzada o com altres olors d’origen químic, solen ser intenses, agrenques i sense dubte àcides. Són com avinagrades, o millor dit ginebrades. Són ben diferents de les olors de tipus orgànic o natural, i de tot d’una poden generar repulsa. Però després de cert temps d’exposició, l’olfacte també tendeix a inhibilir-les, les deixa de percebre, com si no hi fossin. Com si ja no hi hagués perill o recompensa. 

Això mateix li passava de feia uns dies a la dona que hi havia darrere de la mascareta de protecció. Després d’entrar en una altra estança, blanca, esterilitzada, desinfectada, se n’adonà que jo no sentia l’olor. Mentre feia les comprovacions rutinàries demanà a l’home amb la bata indigne i el cul visible si havia pogut xerrar amb els seus familiars via whatsapp. 

El pacient contesta amb el següent monòleg: 

Idoi sa primera setmana sí que hi va haver cridades. Després, per intentar generar una falsa sensació de proximitat em contactaven a través de sa videoconferència. Però l’intent de comunicar-se efectivament veient a l’interlocutor a través de sa pantalla resulta frustrant, com bé deus saber. Ses converses tornen supèrflues per sa raresa des mitjà i es genera una  pesada incomoditat quan es produeix qualque silenci llarg, ja que no es pot mirar a un altre lloc, com en sa conversa persona-persona, fer-ho queda estrany… pareix que no vols escoltar. A més hi ha tot un grup social que no està avesat a formes de comunicació digital, com els padrins, i en aquests casos ses videoconferències poden resultar, fins i tot, llastimoses. Es meu padrí, i els de sa seva generació, mai es despedeixen quan xerren per telèfon. No ho han fet mai. Quan troben que han acabat pengen i au! No saben què han de dir quan miren o xerren a través d’un instrument, són més humans que nosaltres, vull pensar… Així que, a poc a poc, ses videoconferències donaren pas als missatges curts amb emoticona al final que feien sa funció de transmissió d’informació bàsica: estat físic, condicions ambientals, innovacions en sa rutina… Un estil comunicatiu molt semblant al dels astronautes, no te pareix? Però una vegada sa rutina ja està efectivament establerta i no s’esperen canvis significatius en els següents dies, aquest intercanvi d’informació també acaba resultant innecessari. 

I ara sa nova forma de comunicació que s’està estandarditzant amb es whatsapp està duent, inexorablement, a un intercanvi cada vegada més freqüent de memes, vídeos i imatges. En temps on es fa més necessària que mai una comunicació fluida d’experiències i estats emocionals íntims que permetin nodrir sa necessitat biològica del “sentir-se en comunitat”, sa lògica des whatsapp acaba prioritzant l’intercanvi d’allò graciós i banal. Aquest darrer estadi comunicatiu es basa en el pur intercanvi de memes i vídeos graciosos. Sa comunicació destil·lada en enllaços via whatsapp, què te pareix? Es flux d’informació creix a un ritme vertiginós però s’intercanvi significatiu d’informació deu estar en es seu pitjor moment històric, si es que això se pot mesurar… S’altre dia llegia a sa muy interesante que “som el que comuniquem”, quins titulars més reduccionistes, eh? Si és així avui en dia mos hem convertit en memes i enllaços a webs, no ho creus? Clarament, els psicòlegs especialistes i els metges de salut pública no han tingut aquesta distinció entre intercanvi d’informació i comunicació efectiva a l’hora de valorar els riscos de la solitud en sa societat contemporània. Crec que ses conseqüències d’aquesta epidèmia de solitud que afecta ses societats urbanes actuals té repercussions sobre un nombre de gent més significatiu del que podem imaginar, però que hi farem!

La dona que hi havia darrere la mascareta ha comprovat tots els paràmetres de l’home amb la bata indigne i el cul visible seguint escrupolosament el protocol establert. En acabar es grata la cella amb el seu guant de làtex per sobre de la mascareta de plàstic protectora. Pensa que potser la malaltia afecta el cervell més enllà de la pèrdua de gust i olfacte observada en múltiples infectats. Conclou que si es troba amb altres pacients amb signes de deliri o incontinència verbal haurà de reportar aquests estats als metges en cap perquè ho tinguin en compte en les investigacions pertinents.