Retrat del turista fidel

1. 

Persones idèntiques a noltros

En Matthias mai et fallarà. Perquè en Matthias ha quedat fossilitzat en el teu poble. Ve d’un altre lloc i d’un altre temps però el podràs veure amb facilitat pels voltants del teu municipi sense cap necessitat de creuar una mirada amb tu. I és que en Matthias i tu viviu en el mateix lloc, però no viviu en el mateix món. El teu poble es gentrificarà, la quarta revolució industrial arribarà, el turisme s’endinsarà dins el seu vigèsim intent de desestacionalització, i en Matthias continurà allà. Ell seguirà essent el turista fidel que ha estat sempre, perquè ell sempre ha sabut que la millor manera de viure a Mallorca és com si hi fossis de pas. Per això hi ha quedat, però en la forma de turista perenne. Mai es declararà en fallida perquè en Matthias és un valor segur: el turista resident, el mallorquí que no vol ser-ho, el veí que no et saludarà mai, l’ésser apolític i de dubtoses habilitats socials, el que quan arribi l’hivern et recordarà amb la seva presència que del turisme no se’n surt mai. Ell és la condensació de tres dècades de turisme de mitja pensió. Un turista del passat que s’ha quedat a viure en el nostre desconcertant present. 

2. 

Aquells meravellosos anys

La primera vegada que en Matthias va venir a Mallorca tenia deu anys i el turisme es trobava en una etapa d’innocència primigènia. La relació entre les famílies propietàries d’hotels i les famílies de turistes eren, en moltes ocasions, d’amistat. Francesos i alemanys solien repetir destinació i hotel amb assiduïtat, i certament vivien les seves vacances com qui va a una segona residència, en gran part gràcies al favorable canvi de moneda i al creixent interès del govern franquista en obrir-se a la lucrativa indústria turística. L’intercanvi cultural es donava amb sincera naturalitat. Per una banda, els turistes introduïen idees i estils de vida moderns, per l’altra els mallorquins oferien la seva idiosincràsia i la seva cultura a una gent que començava a perdre la seva. Uns venien necessitats de sincera hospitalitat i de bon clima, acostumats a la foscor de la història recent i a l’amargura de la rutinària vida postindustrial. Els altres s’encisaven amb gent que semblava venir del futur, amb estils de vida, roba i pentinats que convidaven a rompre amb el que se suposava que un havia de ser. 

vídeo: Claude Seguin:

Els primers records d’en Matthias com a turista són a la terrassa d’un dels primers hotels de Cala Millor. Recorda com el va sorprendre la calor de l’illa i l’olor salabrosa, sobretot al vespre quan no se veu la mar. Però sobretot, recorda el dia que va anar de matances amb la família del cuiner de l’hotel. Allà, en aquell foravila de Son Carrió, va veure un animal mort per primera vegada, va menar un cotxe que combustionava amb clovelles d’ametlla i es va enamorar de la filla petita del cuiner. 

Aquell dia en Matthias aprengué dues certeses: que a Mallorca inclús la mort d’un animal es pot revestir d’una inefable bellesa, i que un pot viure els esdeveniments més importants d’una vida en un sol dia. 

Ningú el va advertir, però, que la resta de la seva existència seria un intent de retorn, sempre infructuós, a aquelles primeres experiències d’infant turista. Els mallorquins sempre hem tingut un talent innat per infringir aquest subtil engany. A l’aeroport hauríem de posar un gran rètol on es pogués llegir en varis idiomes:

La felicitat del turista arriba sempre en forma de record.  

A revoir. Auf wiedersehen. See you soon. 

3. 

Els anys vuitanta

A la dècada dels vuitanta la innovació del buffet en els menjadors dels hotels va eliminar el servei del menjar amb cambrers. Aquest seria l’inici d’un procés de despersonalització que arribaria a tots els departaments dels hotels. Alhora, les companyies internacionals de shows professionals començaren a substituir els conjunts de música autòctons encarregats d’amenitzar les vetllades a les terrasses dels hotels, i els grans touroperadors començaren a exercir la seva tirania gràcies al concepte de garantia i a la venta massiva de paquets turístics. El turisme es va redefinir i revestir amb els interessos propis del capitalisme salvatge, esdevenint així una fàbrica d’experiències superficials on l’abundància se’n va endur per davant la qualitat, condició primera i indispensable per a la massificació. 

En aquesta època en Matthias es trobava en la seva vintena, i seguia venint a passar les seves vacances d’estiu anual al mateix hotel de Cala Millor. Lluïa un poblat bigot i portava els doblers dins un tubet color taronja penjat del coll que trobava molt útil i funcional. Durant les seves vacances d’estiu d’aquesta dècada, en Matthias gaudeix d’un turisme enfocat, principalment, a la diversió i al goig sensorial del turista. L’oferta de serveis a Mallorca havia millorat, professionalitzant-se i atenent les necessitats i la voluntat del turista de classe mitjana: les sombrilles apareixen a la platja, una empresa d’aventures ofereix volar amb parapent sobre la bahía, i els nightclubs donen de beure fins a la matinada. 

El turista sempre té la raó, fins que ja és massa tard.  

Tot i aquesta il·lusòria alegria, en Matthias era conscient que alguna cosa havia canviat. Encara avui en dia recorda l’amargura d’aquella sensació que va experimentar fent cua en el bufet de l’hotel: mentre se servia bistecs arrebossats i patates fregides estantisses, no es podia llevar del cap la nostàlgia d’un temps que no anava a tornar. A la seva Alemanya natal el comunisme decepcionava, el capitalisme era cruel, i a Mallorca els cuiners ja no duien els clients de matances. D’encà, li quedarà gravada amb foc l’olor del menjar del bufet, les cançons de la minidisco de l’horabaixa i les excursions a unes coves de Porto Cristo on els mallorquins nadius no anaven mai. Tot i així, en Matthias va decidir donar la següent passa: es va comprar una caseta a les afores de Son Servera.

Perquè Mallorca sempre ha estat el lloc menys dolent del món on passar un estiu. 

4.

20/9/19

A les 21:30 del vespre en Matthias arriba al bar El Torito de Cala Millor. Fa anys que va decidir venir a viure a Mallorca, totsol, perquè en Matthias sempre ha trobat que a la maduresa l’única manera de reduir el dolor i les problemàtiques que comporta l’edat és optant per la simplicitat de la vida en solitud. Educat en un entorn en el que es valorava més la productivitat i l’eficiència que els sentiments i les emocions, pensava que, a partir dels cinquanta anys, quan els infortunis i les malalties comencen a ser superiors a les alegries, viure en parella multiplicava les problemàtiques. Per tant, l’opció més eficient era viure i sofrir totsol. Sense dubte aquesta era la raó principal per la qual es va separar, ara ja fa anys, de na Helga. La ruptura amb la que havia estat la seva parella durant dècades també suposaria la renuncia a l’amor, al sexe i a les grans passions, en definitiva a allò que dóna sentit a la vida de la majoria de gent. 

Amb l’edat, també ha après a reduir les seves expectatives vitals i sublimar-les en una rutina senzilla i de pocs ensurts. Una rutina de cures pal·liatives avorrida i monòtona, però constant i segura.  Ja no gaudeix amb els plaers de la joventut, i el seu goig es centra en evitar preocupacions i mals de cap. Aquest mantra vital l’ha duit, indefectiblement, a disminuir el nombre de relacions socials progressivament. De fet, les seves visites al bar El Torito són l’únic moment en el que en Matthias té, técnicament, vida social.  

En Rainer, l’amo del bar, li serveix una Krombacher amb els cinc centímetres reglementaris d’escuma mentre en Matthias s’acomoda a un dels tamborets. Sona una emissora de ràdio alemanya a través d’un amplificador analògic i ambdós comenten breument la portada del Mallorca Zeitung sobre la fallida del touroperador Thomas Cook. El bar està revestit de vímet, a l’estil hawaià, però els clients i l’atmosfera són d’indubtable cultura alemanya. No hi ha cap element del local que faci referència a Mallorca o a alguna època posterior a 1995. Els alemanys residents fa temps que han deixat d’interessar-se per la cultura mallorquina. Ni tan sols volen aprendre l’idioma local per poder comunicar-se amb els nadius. Ells just volen viure com a satèl·lits que orbiten els pobles de costa. Viuen amb la certesa que a Mallorca poden reproduir les condicions de vida que tenen a Alemanya, però envoltats d’un clima suau: els beneficis de la socialdemocràcia alemanya i un clima mediterrani suau amb temperatures de divuit graus de mitjana anual. Aquesta fórmula els fa sentir una espècie de triomfadors vitals que viuen d’incògnit. Tenen els seus canals de televisió, la seva cervesa i els seus bars. Però no volen exercir cap tipus de domini ni de protectorat; no han vingut a convèncer a ningú. Són els màxims representants del colonialisme innocu. Han vingut a viure a Mallorca per dissoldre el seu ego i no molestar a ningú en el procés. Una opció vital guanyadora i sense cometre cap delicte ni fer mal a ningú.  

Arriba la segona Krombacher just al moment en el que en Matthias apura el darrer glop. En Rainer coneix bé la seva clientela, i coneix bé la seva cervesa. Sap que la seva kleine beer de barril precisa d’un minut de repòs en el tassó per no resultar massa freda. La seva omnisciència és gairebé absoluta en aquell entorn i just es veu alterada quan, de forma sobtada, arriba un client nou. Ha disposat un bar on la barra, ovalada i central, ocupa gairebé el vuitanta per cent de la superfície del local. El resultat és que l’única persona amb llibertat de moviment en aquest establiment és el bàrman. Els bars amb aquesta disposició solen prioritzar el contacte entre el cambrer i el client. A banda de  l’amplitud de moviments, també ofereixen visió panoràmica al bàrman, que pot atendre amb rapidesa i de manera personalitzada els seus parroquians, que es van endreçant al llarg de la barra a mesura que van arribant. Per contra, la falta de taules fa que aquests establiments no siguin freqüentats per grups o famílies, sinó per individus que solen venir totsols o en parella, motiu pel qual atrau a un subgrup de subjectes de vides dispars i anòmales que gaudeixen passant una bona estona i mantenint una conversa lleugera amb altres elements de la seva mateixa condició. Tot està mediatitzat en tot moment pel bàrman, que des de la seva posició panòptica domina els temps de la vetllada a la perfecció: ara conversa lleugera, ara partida de daus, ara xispeta de killepitsch per animar el vespre, ara tothom a dormir. 

Els turistes perennes que freqüenten locals com el d’en Rainer solen ser autèntics pàries socials. És difícil identificar el seu estatus econòmic a partir dels seus gustos, els seus hàbits o la seva vestimenta. Veient-los, és gairebé impossible elucidar quina és/era la seva ocupació o els seus ingressos anuals. En Matthias, per exemple, feia feina en el sector bancari. Els seus companys solien vestir amb americana i corbata, vivien en barris residencials i prenien begudes sofisticades com cocktails manhattan en dies feiners. Els seus ingressos, abans de prejubilar-se i venir a Mallorca, estaven molt per damunt de la mitjana. Normalment s’associa a aquest perfil el gust per la música clàssica, els cotxes de gamma mitja-alta i els bons restaurants. Però en Matthias condueix un Kia Picanto i vesteix una camisa amb motius florals, sandàlies de velcro, calcetins blancs i calçons amb grans butxaques laterals. Pot anar tot l’any amb la mateixa roba estiuenca perquè entén que la comoditat està per damunt de l’acceptació social, i que les modes són una trampa del capitalisme que just ens condueixen al desconsol, a la frustració i a tudar doblers. Per ell tot el que va venir a partir de la dècada dels noranta no ha portat res de bo ni a Mallorca ni enlloc del món, com si aquesta dècada hagués representat la fi de la civilització, l’ocàs de tots els enganys del segle XX. Per això, just escolta música vuitantera, ja que tant els sintetitzadors com les lletres d’aquesta dècada el sumeixen en un agradable optimisme ingenu que en ocasions resulta analgèsic. Segons en Matthias el màxim exponent d’aquest estil és en Wolfgang Petry. Com a relíquia d’aquesta època també llueix, orgullós, el poblat bigot que es va deixar de jove. 

Els parroquians de’n Rainer van arribant a poc a poc al bar. Solen passar els vespres jugant a daus i fumant tabac negre que alternen amb cervesa i qualque xispeta d’herbes mallorquines, una de les poques concessions als productes locals. En el bar encara es pot fumar perquè que aquell local hagi sobreviscut a vint anys de turisme de tot inclòs mereix algun privilegi. Són els seus “drets històrics adquirits”, com li agrada bravejar a en Rainer. Les converses mai no són massa profundes, i de tant en tant es conten acudits: jocs de paraules i anècdotes d’humor senzill perquè entre ells no es volen ofendre. Sense dir-se res tots han acordat no aprofundir ni en les seves vides ni en cap tema perquè saben ben bé que conèixer massa a algú acaba, irremissiblement, portant al dolor o a l’enfrontament. Si arribes tot sol en dia feiner i de vespre a un bar en un país estranger és perquè escapes d’algun lloc o d’algú, no vols intimar ni conèixer gent nova. El que la gent cerca en aquests bars és un ambient de tolerable companyia. De forma implícita, entenen que en la superfície de les relacions interpersonals està la clau per una harmònica convivència. 

Algun cop, algun dels turistes perennes s’envalentona i treu algun tema de política, però a en Matthias no li agrada la política, ni la societat, ni les altres cultures. Al principi, es va interessar per la cultura i la gastronomia mallorquina. Com d’altres va caure en l’engany; en el gran relat, en la marca Mallorca, però després va entendre que aquesta sempre se li presentava en forma de producte i que si grataves fort trobaries la falta d’autenticitat: espectacles de ball de bot als hotels, plats de la gastronomia local i forània que s’oferien fora de temporada perquè agradaven més als turistes, tradicions i folklore d’altres cultures que se venien com a locals…. Tot perdut per qui cerca alguna certesa. Un dia, el mallorquí que l’ajudà amb la paperassa per comprar la seva caseta, li digué que el turisme podia portar un gran creixement econòmic i, en conseqüència, una millora considerable de les condicions de vida de la gent local, però que si no s’anava amb suficient cura també podia convertir les tradicions i costums locals en productes de souvenir. I així, en Matthias, també va deixar de creure en el progrés i la cultura, però tampoc es va preocupar massa perquè el que defineix en Matthias és una gran capacitat per assimilar les contradiccions del seu entorn en el seu sistema de creences. Aquesta virtut, tan pròpia dels alemanys nascuts en els anys seixanta, ha permès que siguin una generació de fermes conviccions i molt adaptatius a qualsevol entorn. De fet, és probable que hi hagi turistes perennes vivint al Vietnam, al Brasil o a Marrakech. Tots d’un perfil i ideologia semblant, perfectament adaptats a entorns del tot dispars.  

De tant en tant, en Rainer decideix posar algun partit de la Bundesliga al bar. És un moment contradictori pen Matthias ja que no ho sol mirar amb emoció. Però l’espontaneitat dels comentaristes i la aleatorietat dels moments en el que es fan gols li ofereix un controlat grau de sorpresa a la seva rutina i li recorda que allà defora encara hi ha gent que es pren seriosament alguna cosa.  

En acabar la segona Krombacher decideix sortir a fumar un cigarro defora. Al passeig marítim de Cala Millor un grupet d’anglesos canten gats com una sopa una cançó de temàtica futbolística. Un d’ells va disfressat de torero, un altre fa un roi damunt l’arena, tres duen capells de mexicà i incordien els vianants, i un filma tota l’escena amb el seu mòbil i una llauna de San Miguel de 0’5L. “Per a alguns, el turisme està esdevenint l’espai on cometre totes les perversitats que no poden fer a casa”, pensa gairebé en veu alta. En un balcó de l’edifici d’enfront hi ha gent fumant una shisha de color cridaner i escoltant música house. En Matthias té la sensació que el miren amb supèrbia i displicència. L’únic que veu és un nigul de fum esporàdic que es dispersa amb facilitat. No sap perquè, però li ve al cap en Clint Eastwood i la pel·lícula Heartbreak Ridge. Imagina que faria en Clint Eastwood en aquella situació i conclou que possiblement sigui el millor actor-director de tots els temps. 

Mentres apura el Marlboro una bafarada d’aire de la mar el sorprén. No veu la mar, i de sobte li ve a la memòria el seu record d’infant turista i l’olor de sal al vespre en aquell hotelet de Cala Millor. De cop, comença a encadenar imatges de la seva vida que l’han duit a aquell lloc: els ulls i les trunyelles de la filla del cuiner el dia de matances, la sensació de velocitat menant un cotxe per primera vegada a foravila, les cançons d’aquell grupet de música de Manacor, el palo amb sifó, el primer frit mallorquí, la rialla del cambrer que passejava un cocktail per la piscina, la platja de Cala Millor deserta… I també les patates estantisses, la sensació d’home-massa mentres feia cua per entrar al bus, l’olor a crema solar, l’olor a Ketchup, les gateres al Biergarten, l’aigua calenta damunt la pell cremada, na Helga a la discoteca Gigolo, les cartes de na Helga, na Helga de nou a l’estiu següent, na Helga a la platja de vespre, les primeres vacances amb na Helga, la rutina amb na Helga, el primer hivern a Mallorca amb na Helga, na Helga xerrant per telèfon, la maleta de na Helga, les fotografies de na Helga, què poques… La taula de cada divendres a bei Joseph, la cua al Lidl, la pantalla del mòbil amb el Google Translator a la ferreteria Viñas, la indignació a l’ajuntament, la tarta de poma de l’Osiris, la Krombacher den Rainer. 

Un estrany estat de nerviosisme i de buit s’apodera d’ell i es demana si venir a Mallorca ha valgut la pena. En Rainer surt a avisar-lo que convida a tot el bar a una ronda de killepitsch. Els dos es miren i es donen uns segons de silenci que allarguen amb absoluta normalitat. Tothom sol viure versions de les mateixes tragèdies i arriba una edat en la que s’aprèn a ometre les obvietats. En Matthias s’aixeca lenta però decididament, com a bon turista fidel no renuncia a la bauxa. 

Els genolls comencen a fer mal, arriba el final d’estiu.