La dissortada història de l’Elvis Presley mallorquí

(temps aproximat de lectura: 14-18 minuts)

Hi ha individus que neixen en l’interludi entre dos mons diferents. Alguns, aprofiten aquest fet i en surten enfortits. D’altres, aprenen a viure immersos en un naufragi vital entre un món i l’altre. En Tolo va tenir la dissort de formar part d’aquest darrer grup.

I

Amb silenci, l’amo en Nofre començà a caminar cap a l’era. Sempre havia tingut un caminar molt propi dels antiherois de les pel·lícules de l’oest que tant li agradaven, arrossegava un poc els peus i camejava a poc a poc. En el seu caminar un hi podia veure tot el que configurava la seva concepció vital: la penitència, la vessa, la dissort. En Tolo, mogut per un pur automatisme, el seguí sense replicar. Els atacs de tossina se succeïen cada deu o quinze passes. L’única cosa que en Tolo tenia al cap era mantenir l’esquena ben alçada i caminar amb el pas ferm. Davant un sofriment així l’única dignitat rau en l’acceptació del propi destí i la ruralia és la millor escola per aprendre que les coses són com són i venen com venen.

Seguint la camada què els duia cap a l’era, arribaren a un bocí on, al bell mig, davall d’un gran garrover, es trobava un Cadillac blanc que algú havia deixat feia uns anys. Alguns diuen que era d’un contrabandista de tabac, del temps de la guerra, quan foravila era un amagatall d’objectes i costums. En Tolo havia aconseguit avesar-se als atacs de tossina durant el camí. Tot i que aquests no minvaven, era capaç de calcular bé les respiracions entre cada escomesa, amb la qual cosa va ser capaç de no vomitar en tot el trajecte. L’escalfor del nas, però, va arribar a ser tan insuportable que en un moment donat es va veure forçat a cridar mentre es gratava amb violència. A l’instant, l’amo en Nofre s’aturà en sec, i mirant cap a l’era contà en veu alta que de petit la mare feia una pasteta amb garroves i sucre que feia passar als seus infants per xocolata. Bravejava que mai havia assaborit xocolata de veres fins als trenta anys. Tothom que coneixia l’amo en Nofre havia sentit aquella història però ningú entenia mai el que volia dir amb ella.  

L’amo en Nofre va fer entrar en Tolo per la porta del pilot, l’única que es podia obrir i tancar del Cadillac blanc. Després es va treure de la butxaca un cordill i fermà el seu fill al seient del copilot. A en Tolo les mans li quedaren immobilitzades a l’altura de la cintura de tal manera que ja no podia gratar-se el nas. L’estat del seient tampoc ajudava: el cuir és un teixit molt poc agraït en l’estiu, la suor queda atrapada i provoca una sensació d’ofegament en les extremitats. Començà a plorar, ara sí, havent cedit a la cremor i la tossina; no era un bramar injustificat, sinó un plorar resignat, pausat i constant. L’amo en Nofre agafà un tabardo ple de pols que es trobava al seient del darrere i cobrí el cos d’en Tolo, deixant descobert just el cap. En un intent infructuós de carícia consoladora li passà la mà pels cabells rossos i la cara suada, i tancà la porta. La lluna de la porta del copilot estava mig oberta. Pareixia impossible però l’amo en Nofre aconseguí pujar-la fins que quedà una ranura d’uns cinc centímetres. El sol entrava directe per la lluna del darrere, la temperatura pujà en poc temps. La pell del seient li cremava les cuixes. El nas li coïa amb intensitat. Amb prou feines podia distingir les intenses olors d’humitat i rovellat. El simple acte de respirar fou dolorós. Aquella cremor era tot el món en aquell moment. No existia res més. L’amo en Nofre agafà el pedaç i desembolicà el que semblava ser una bomba d’aire que col·locà just en la ranura de la lluna del Cadillac blanc. En Tolo tancà els ulls i començà a respirar per la boca. 

(El diclorur-difenil-tricloroetà, més conegut com a DDT, és un potent insecticida. El seu ús fou molt estès a Mallorca degut a la comercialització que feu la marca flit als anys seixanta. Tot i que la seva utilització s’ha vist molt restringida en les darreres èpoques, era molt comú tenir-ne un pot en cada casa als anys setanta.)

L’amo en Nofre ruixà tot el contingut del pot de flit dins el cotxe. Aparegueren els primers calfreds que, a l’instant, es normalitzaren. Però la vivesa de la irritació es va fer inaguantable. Després intolerable. La vista quedà clavada en el volant del Cadillac blanc. La desconnexió entre pensament, sensacions i estímuls fou inevitable. Acubar-se potser un regal de l’evolució en alguns moments. El darrer que recorda era com l’amo en Nofre el portava en braços fins a cases. Va estar dos dies amb febre dins el llit. Sa mare li duia fava parada i li rentava la suor. Què m’ha passat? Li demanava en Tolo. Has tingut virons. Li responia sa mare. De llavors ençà la seva única preocupació va ser com sortir d’aquell univers.

1. VIRÓ

|| 1. Larva molt petita que neix dels ous dipositats per certs insectes, sobretot per la Musca carnaria (anomenada vulgarment mosca vironera); cast. cresa, gusano. Donades les condicions òptimes es poden trobar en abundància en la carn. En alguns casos, aquestes larves poden ser dipositades per la mosca vironera en les cavitats nasals d’alguns humans. 

II

Poca gent és conscient del canvi que hi ha hagut en l’ofici de director d’hotel les dues darreres dècades. Durant el boom de la balearització, els hotelers llogaven a gent de confiança per aquest lloc de feina. Gairebé sempre a joves alfabetitzats de família mallorquina. En els inicis de la professió, un just s’havia d’encarregar de dur un poc de control del personal i sobretot de dur els comptes de l’hotel al dia. La satisfacció del client no era un aspecte a tenir en compte perquè els clients també eren nous en això de ser clients i sempre estaven contents i agraïts, ja que amb el poc que pagaven tenien la sensació que venien com a hostes. Els directors d’aquesta època vivien una vida acomodada i tranquil·la. Les llagostes omplien les peixeres dels restaurants, les llargues jornades laborals permetien dur una doble vida sense despertar sospites, i amb els anys la bona vida els feia ser el treballador amb més sobrepès de l’hotel.

És remarcable la diferència entre la vida d’un director de primera generació i la dels seus padrins, per exemple, pel que fa a qualitat i estil de vida. Un podria dir que hi ha bots generacionals que són més violents que certs xocs culturals.

Els directors actuals, en canvi, solen tenir molt en compte la seva imatge i el seu aspecte. La procedència ja no és un requisit indispensable per arribar a ser un director d’hotel, i es valoren més altres aspectes com els estudis previs o els informes del departament de recursos humans. L’hostaleria, com a qualsevol indústria, també ha sofert un procés de professionalització que ha comportat un canvi en el rol dels directors i la seva vida dins l’hotel. Les jornades laborals han mantingut els durs i llargs horaris de dècades passades. La gran diferència, però, és que els directors actuals són també responsables de l’estat emocional dels clients. Ja no basta que la feina surti sense incidents i amb dur els comptes de l’hotel al dia. Ara els nous directors han de vetllar per mantenir un alt grau satisfacció sostinguda entre els seus clients que, ara sí, venen als hotels en qualitat de consumidors que exigiran que el producte que han comprat compleixi unes expectatives determinades segons la publicitat que han rebut. És a dir: tranquil·litat durant tota l’estada, diversió controlada per tota la família, sensació de seguretat garantida, confort, serveis complets de menjades i neteja… Si algun d’aquests serveis no compleix l’expectativa del client aquest pot deixar una queixa en el portal tripadvisor que perseguirà al director i qüestionarà la seva feina de manera indefinida. Aquest canvi de paradigma ha suposat un augment considerable de l’estrès laboral en els nous directors que, coneixedors de les condicions de feina d’altre temps, viuen en una melancolia i nostàlgia perenne.

Aquest canvi de paradigma es produí just en el moment en el que en Tolo acceptà la feina de director que un amic de la família li oferí. El seu desgrat amb la feina diària anà irremissiblement augmentant al llarg de cada temporada.

III

Ningú s’imagina el que és haver crescut en un entorn purament rural i veure una estrangera nua per primera vegada en la vida. A un que no l’han ensenyat a estimar mai, s’aferrarà a aquesta sensació per tota la vida i amb totes les conseqüències. El problema de na Catherine, però, era que en comptes de venir a viure a Mallorca va venir a viure una fantasia de Mallorca. Voler viure una fantasia, sia d’un lloc o d’una persona, és per essència una experiència decebedora. I avui en dia, res ens ve donat de manera immediata, tot ho rebem en forma de fantasia; ja sigui a través de la publicitat, la indústria cinematogràfica, les stories d’Instagram… En el fons això feia que en Tolo i na Catherine tinguessin una d’aquelles relacions que es mantenen perquè no hi ha grans raons per una ruptura, però tampoc gaire amor ni interès en l’altra persona. És possible que en altre temps moltes relacions amoroses fossin d’aquesta naturalesa, en les que hi havia la distància emocional suficient perquè res fos massa greu. 

Un dia passejaven pel moll de Cala Bona. Els llaüts salpaven per anar a fer el calamar i el gran Baloan arribava carregat de peix. En Tolo li demanà que és el que més li agradava d’aquella escena. L’olor del gasoil que deixen les barques. Diguè ella.

L’endemà na Catherine li deixà una nota on hi havia escrit el següent:

Remember you didn’t know me ten months ago. I hope you find something that will help you to cope with the pain you are carrying.

Like we all do.

Mentre llegia la nota va tenir la sensació d’haver estat molt a prop d’aconseguir el que un individu com ell espera de la vida: la formació d’una família, la lenta però progressiva carrera laboral, el cotxe amb assegurança fraccionada, les guies lonely planet a l’estanteria, la dieta setmanal penjada de la gelera. En definitiva, havia estat a prop de dissoldre el seu “jo”, individual i a la deriva, i substituir-ho per un “nosaltres” menys dolorós. Però aquella nota, aquella circumstància concreta, el duria a un altre estil de vida: les nits de personatges impredictibles, la impossibilitat d’establir una rutina, la veu ronca inclús els matins d’entre setmana i la dieta basada en les necessitats del pur instant.

En el fons tot té les seves contradiccions i això va d’assumir les imperfeccions de cada estil de vida. Es tracta de no enfonsar-se massa i aprendre a deixar un poc d’aire dins els pulmons per poder surar si venen mal dades.

No hi ha desgràcia que privi a un home mallorquí del berenar. Així que l’endemà de rebre la nota, mentre menjava un pamboli amb costelles de me al bar Molí, va cridar al seu cap de personal. Volia fer-li saber que deixava la seva feina de director de l’Hotel Universal amb efecte immediat. A partir d’ara es dedicaria al món del entertainment i es faria músic de tribut d’Elvis Presley. Ja havia comprat els calçons de cuir sintètic talla L a una tenda de ciutat.

IV

Després de les actuacions és típic veure els músics d’hotel fent un beure amb alguns clients. Alguns aprofiten per fer-se una fotografia amb l’artista. D’altres decideixen iniciar una conversa. 

El que estan fent les companyies de shows nocturns als hotels és una barbaritat (en Tolo és conscient que xerra massa fort). Agafen un artista qualsevol i el transformen en una pantomima amb un únic objectiu: provocar una artificiosa alegria en els clients. Tot perquè beguin més, clar! Com pots agafar uns Beatles o un Elvis Presley i representar-los com si just fossin uns personatges que ens varen deixar unes cançons divertides i ballables. Quina broma és aquesta? (es trava un poc per mor de l’alcohol). És com aquelles grans novel·les o pel·lícules que s’adapten a dibuixos animats perquè un públic infantil les pugui entendre. Crec que es diu boulderitzar o alguna cosa així: agafar quelcom del passat i canviar-lo prou perquè encaixi en els estàndards del present. Però aquestes companyies no s’adonen que hi ha quelcom atemporal en la vida i obra d’aquests artistes que els transcendeix; quelcom que conté un missatge o una veritat sobre l’ésser humà que es desvetlla en diferents contextos o inclús en diferents èpoques. I aquí rau la seva grandesa, cagondell! (pega un bon glop de palo amb sifó). S’ha de fer el possible per mostrar-los tal com eren. Aquesta és l’autèntica funció d’un músic de tribut. Qui som noltros per canviar o adaptar les obres de gent que varen tenir una rellevància històrica de tal magnitud? És com preferir tenir una tassa amb una obra d’art estampada en comptes de l’obra l’original. 

(Silenci incòmode. Els dos clients es miren entre ells. No han entès gaire cosa). 

Aquest solia ser l’argument que en Tolo donava a aquells que el criticaven per no modernitzar-se i fer les seves actuacions d’Elvis Presley més adaptades al context d’un vespre d’estiu d’hotel d’ambient familiar. Pe’n Tolo, l’Elvis dels 70’s, el dels calmants, el Fool’s Gold Loaf, el jet lag i l’alcohol, era com una pel·lícula de cinema clàssic: quelcom d’altre temps, difícil de comprendre però amb una  grandesa intrínseca. Quelcom que s’ha de mostrar perquè conté una veritat atemporal. En les seves actuacions davant famílies estrangeres, sobretot angleses i alemanyes, en Tolo s’esforçava per transmetre la desesperació, la tristesa i l’angoixa dels moments finals del rei del rock. A diferència dels altres espectacles que oferia l’empresa Jaleo Hotel Shows, en Tolo no tenia la voluntat de despertar un estat emocional festós en l’audiència. La qual cosa el generava certs problemes amb els clients, molts dels quals ja no sabien ni tan sols qui havia estat Elvis Presley. I d’aquí la discussió, que es solia donar després de l’actuació i que es podia allargar fins a altes hores. 

V

Una bolla de futbolí que repica sobre les rajoles el desperta. En Tolo es troba assegut damunt un tamboret i recolzat damunt la barra. Davant d’ell un tassó de còctel mig buit amb la llet tallada amb blue curaçao. La majoria de cambrers de Cala Millor, sobretot els de la vella escola, coincideixen en el fet que la ginebra és el millor que hi ha per desinfectar i fer neta la barra del bar. L’olor que deixa, però, és un poc desagradable; sobretot si hi has dormit damunt. 

Saliva un poc i aixeca la mirada: dos adolescents juguen al futbolí. Duen camisetes del Manchester United i del Liverpool, el mateix banyador color taronja i unes xancles de souvenir amb la bandereta del Brasil. 

Gairebé no sent les cames. És sabut que el cuir és un teixit molt poc agraït en l’estiu; la suor queda atrapada i provoca una sensació d’ofegament en les extremitats. Als vespres, abans de l’actuació, no ho nota tant, però després d’haver passat el vespre dormint damunt la barra del bar el cuir barat provoca una sensació molt desagradable en la pell que sol generar una picor molt particular, molt característica dels teixits sintètics barats. A més, les cuixes li han revingut un pèl massa. La pròxima temporada haurà de baratar tot el vestuari.

Hi ha una llei del turisme no escrita segons la qual la vida del músic d’hotel tendeix inexorablement a la decadència. A mesura que milloren la qualitat de les actuacions el cos es dilata i es deforma a causa del tipus de vida que va lligat a aquesta professió. Un bon músic d’hotel, sobretot si és músic de tribut, ha d’anar perdent la figura. Si no ho fa, és senyal que du una vida massa assenyada. I això mai es correspondrà amb bones actuacions nocturnes davant un públic de diverses nacionalitats quatre pics per setmana durant sis mesos. 

El cuir el fa suar. La barra segueix fent olor de ginebra. El rellotge damunt la cafetera malmena les vuit del matí. Sent la seva pròpia respiració, forçada, intensa, descompassada. El nas li cou una mica i una estranya sensació de melancolia s’apodera d’ell. Potser quan arribi el primer cambrer la ressaca ja haurà escampat. En temporada d’estiu els cicles són diaris per un music showman entertainer com ell: et desperts qui sap on al matí, dubites canviar d’estil de vida cap al capvespre, contemples els altres estils de vida l’horabaixa, i al vespre et tornes a posar els calçons de cuir sintètic. En quin moment fer d’Elvis Presley va arribar a ser l’opció de vida més sensata per un jove foraviler com ell? Torna a recolzar el cap damunt la barra i segueix l’escena dels adolescents jugant a futbolí en visió horitzontal: tot flueix amb una còmoda distorsió. Abans d’aclucar els ulls una estona més es demana: Què deuen pensar aquests joves des de la seva talaia de turista acomodat? Pot ser que contemplin amb cert grat la imatge trista d’un artista entre bastidors, la d’un individu enmig d’un naufragi en un oceà de complexos turístics. Sigui com sigui, es veu que no es poden estar de contemplar l’escena amb certa fruïció. Veure la tragèdia aliena des de la llunyania genera una forma molt estranya de plaer. 

Se senten rialles contingudes. Sona el clic d’una fotografia. La sensació d’un animal enlluernat enmig de la carretera.