Estat mental: Tokio

1.

Tokyo és una ciutat inconcebible. És impossible viure Tokio, tan sols es pot passar per sobre. Després d’uns dies allà el teu cervell fa un canvi; es dona per vençut, es rendeix davant la impossibilitat d’intentar comprendre la informació que està processant, et deixes anar com un nin que es deixa guiar entre la multitud, confiat en que la mà que tira d’ell el treurà d’allà. Tokio és despertar-se amb ressaca després d’un vespre de carnaval sense saber com hi has arribat. Tokio, l’exageració com a norma, el lloc on la lògica ha quedat desterrada. L’experiència de la distopia, el turisme marcià.  Què passaria si algun dia despertessim algú del segle XIX i el deixéssim enmig d’una ciutat europea sense dir-li res? Li passaria Tokio. 

2.

A Tokio, l’únic que tens són impressions, imatges o reflexos d’una realitat que t’és familiar. Un problema que no pots resoldre; és a tot al que pots aspirar. 

Baixar unes escales i entrar dins una taberna on una dona amb la cara maquillada amb un intens color blanc vos mira sospitosa; darrera seu, varis homes duen uns collarets fets amb bitllets de cinc mil yens i ballen, gats, a destemps, i amb la camisa per defora els calçons. Un cambrer es posa davant vostre i vos diu que tenen tancat i vos acompanya a la porta de sortida com si fossiu una anomalia que s’ha de depurar; un troià que s’ha colat en el seu sistema operatiu. Pugem més escales i som dins una sala d’arcades i unes al·lotes d’uns vint anys riuen d’empagaïment dins una cabina de fer-se selfies en la que es retoquen les cares a mode europeu enmig d’un loop temporal del que sembla que no poden sortir. També hi ha un videojoc de conduir trens en el que si vols et pots posar la gorra de maquinista i la jaqueta oficial de Japan Rail. 

Uns minuts després ens trobem menjant una broqueta de galtes de porc i una d’intestins i pensem en tots els aliments que s’han fet comestibles gràcies a la salsa de soja. Baixem al metro i un home amb calçons de dibuixos de M&M’s i el pèl tenyit de blau passa corrent davant una senyora nonagenaria que camina cap a la boca del metro tota sola: algun dels dos sembla que està situat en una linia temporal errónea, i pensem que és la senyora. 

En algun lloc deu estar escrita la historia de tots els vençuts pel progrès.  

Sortim del metro i oficinistes gats a punt de caure s’aguanten un a l’altre, just just, en un carrer ple de tavernes-izakayas de dos metres quadrats. En algunes d’aquestes izakayas et trobes cartells on informen als turistes que no són benvinguts; Japó és la nació culturalment més proteccionista de la historia. Dins una hostil izakaya un cambrer d’Osaka ens diu que el govern japonés té un problema amb la classe executiva de Tokio. Per una estranya mimetització dels valors tradicionals, apliquen l’antic valor de la lleialtat samurai a les empreses per les que fan feina. Les seves jornades laborals dins l’estèril ambient d’una oficina fa que els vespres hagin d’anar a engatar-se fins a defallir. No es casen, no tenen família i es suïciden gairebé en massa. Mentres ens ho explica, un oficinista beu whisky de malta compulsivament i fuma sense remei. El cambrer l’assenyala com a exemple i ell assenteix resignadament, com una zebra que deixa de lluitar per la seva vida quan el lleó li pega la primera queixalada. Llegim en un llibre que a principis del segle XX el govern japonès va intentar reconvertir l’abundant i ancestral classe social dels samurais en homes de negoci per al nou Japó industrialitzat. Va ser un fracàs que va acabar en múltiples casos de hara-kiri o, en el seu defecte, en un alcoholisme generacional. 

Just un japonès pot escriure la història dels vençuts pel progrés. 

Pugem escales i a través d’una obscura galeria accedim a un music bar on un conjunt toca el Kind of Blue de Miles Davis en bucle. Els membres del conjunt suen molt però ni deixen de tocar ni es desembolcallen la camisa. Malauradament, fa temps que el seu regne no és d’aquest món. Un cambrer arriba i ens deixa amb estudiada delicadesa un tovalló i un tassó d’aigua; du posat un guant blanc a la mà perquè no vol deixar cap empremta en el tassó. L’art del bon servei tendeix paradoxalment a la deshumanització. La seva cara i el seu pentinat són d’una simetria insultant; potser la intel·ligència artificial hagi arribat i els japonesos no l’han compartida amb ningú, la nació més proteccionista… A part de nosaltres, just hi ha una altra clienta en tot el bar: una dona japonesa elegant d’uns cinquanta que fuma cigarrets prims i beu whisky japonès amb estudiada elegància; du la cara exageradament embatumada i el pentinat enlacat en excés. Un no sap mai si els japonesos són excessius a voluntat o si simplement és que tenen un sentit de l’estètica desintonitzat del nostre. La dona ens mira fixament com si fóssim uns animalets indefensos que han quedat enlluernats per un cotxe enmig d’una carretera. Decidim partir. Baixem escales i ens endinsem sense voler dins un local de llum blava en el que, després de  beure varis sakes, un coreà em diu quins són els seus jugadors argentins preferits de la història del RCD Mallorca. Al mateix temps, una al·lota mos convida a un tequila i plora perquè li diem que venim de lluny i que mos agrada el seu país. Cantem plegats amb una escocesa que ha pujat a la barra descalça i sorprenentment, aguanta la botella de sake amb la mateixa mà que la del micròfon. Deduïm que un karaoke és un forat negre en el que cap dignitat hi pot escapar. 

Sortim i enmig d’un mercat de queviures entrem dins una sala de joc amb fileres de dotzenes d’escurabutxaques amb dibuixos manga on japoneses en la cinquantena hi seuen, fumen i hi deixen monedes sense aturar absorts en un estat de meditació catatònica ultracapitalista amb el que deixen fluir la vida. El plaer de deixar-se vèncer pel sistema… Sona música electropop i una veu adolescent repeteix la mateixa frase sense aturar. 

Els camins de l’anestesia són inescrutables.  

Sípies seques, potes de cranc gegant, pops vermells amb un ou cuit dins el cap, carn de vedella a la que li han fet massatges,  i molts d’encurtits que desconeixem. Quina sensació més estranya la de provar quelcom que no has tastat mai i no saber el què és perquè la persona que t’ho ofereix no et comprèn i deixa aquell gust innominat de per vida.  Baixem al metro i una parella de vells discuteixen: ella intenta aclarir-se amb les indicacions i ell es baralla amb l’ansa de la maleta automàtica, sembla que fa poc que han arribat a la ciutat; quina atrocitat pot arribar a ser la ciutat per aquell que no hi ha crescut. 

A les afores, si és que això existeix, un home sense dents fuma i xerra tot sol dins una tenda de ganivets i katanas. Té la cara arruada i la mirada perduda en un altre segle. L’ostracisme del progrés, supòs. Passa el camió del fems que a través d’un altaveu va deixant una melodia de capsa de ballarina i fa que la vida d’aquell racó sembli feta de porcellana crullada, com si tot aquella àrea s’hagués refet d’una tragèdia nuclear que no s’acaba d’oblidar. 

3.

Dins un vagó estibat del metro me’n adono que possiblement sigui la persona més perillosa d’aquell tren. És molt sobtosa la sensació de seguretat que un té a Japó en tot moment. És probable que aquest sigui l’indicador més eficaç per mesurar el grau de progrés d’un país. Els japonesos se senten tan segurs que han desenvolupat l’inusual hàbit de dormir-se en els trajectes que fan amb tren i despertar-se just en el moment que arriba la seva aturada. 

Un japonès que parla un perfecte anglès mos comenta que l’emperador, considerat descendent directe del Deu Amaterasu, es va humanitzar quan es va emetre per la ràdio el seu discurs de derrota després de la Segona Guerra Mundial. Que això va desencadenar una crisi d’identitat nacional i que de llavors ençà tothom intenta trobar un nou sentit identitari ja sigui en els videojocs, en els vells valors tradicionals, en l’estil de vida americà o en el corporativisme radical. El japonès mira cap a les vies de tren i després d’una llarga pausa diu: “tot això és un esperpent, un despropòsit nacional sense sortida”.  

En els seients de davant una adolescent i la seva padrina aguanten una maleta de grans proporcions. Conversen a moments, amb preguntes i respostes curtes, sembla que s’acaben de retrobar després de molt de temps. Són difícils les converses intergeneracionals: qualsevol tema pot ser un camp de mines si dus les ungles llargues i pintades i la teva interlocutora fa cara d’haver passat anys de fam enmig de desagraïdes terrasses arrosseres.  L’adolescent, a part de les ungles pintades de rosa, du unes sabates amb plataformes d’uns cinc centímetres i els cordons daurats.. Xerra amb educada delicadesa com si fos conscient que tot el que diu i pensa deixa de tenir importància davant d’algú que ha viscut gairebé tot els segle XX. La seva padrina, que té un horitzó de comprensió al que just s’hi arriba després de varies dècades, mira a la seva neta amb tendresa. Es despedeixen i l’adolescent devalla a la mateixa aturada que nosaltres. A la sortida l’espera un al·lot de la seva edat amb les ungles pintades de negre. En veure’l ella es posa les mans a la boca i comença a riure. No es donen cap abraçada. L’al·lot li diu alguna cosa a cau d’orella i desapareix de l’escena amb sospitosa seguretat. L’adolescent queda asseguda damunt els seus genolls. La maleta de grans proporcions cau. A l’edifici de davant el rètol que anunciava una nova pel·lícula d’anime deixa de funcionar. Un taxista alenteix la seva marxa però passa per davant d’ella sense mirar-la directament. L’al·lota torna a posar-se les mans davant la boca i comença a riure, desconsolada. Aquest és l’únic país de món on es pot riure desconsolat.

A Japó la rialla serveix com a contrapès emocional per situacions de severa tristesa o adversitat. Té així la funció peculiar de retornar a l’individu que pateix desgrat a l’autocontrol abans no pugui posar remei a la manifestació pública del seu patiment. 

Continuem el nostre camí amb la certesa que a una ciutat com Tokio l’única emoció vàlida és l’alegria continguda.