La Mobofest i l’odi etern a la homogeneïtat musical

1.
L’any 2014 l’escriptor escocès Irvine Welsh afirmava en una entrevista: “els joves encara s’ho saben passar bé, però sento que els hi han robat la cultura.” Per Welsh, els adolescents segueixen trobant llocs i maneres de gaudir diferents, tot i la constant evolució històrica del passar-s’ho bé. De fet, si algú escrivís una historia de les formes de gaudir dels adolescents, possiblement es trobaria amb dues constants: els adolescents sempre disfruten fent el que no fan les generacions anteriors i, alhora, l’objecte del goig sempre està en constant canvi. A l’Anglaterra conservadora de mitjans del segle XX, per exemple, els joves ballaven d’amagat música jazz bebop perquè aquesta era vista pels seus pares com una música obscena. Tot i que sembli impossible el jazz bebop i el dembow sí que tenen quelcom en comú: ambdòs han estat ballats per joves d’amagat dels seus pares. 

Algun dia els teus fills ballaran d’amagat,  i els seus fills també se  n’amagaran. 

Irvine Welsh pensant en totes les festes que s’ha pegat. Foto jotdown

Però és l’altra part de la sentència de Welsh la que resulta més inquietant. Què vol dir que els han robat la cultura? En l’entrevista mencionada Welsh empra aquest terme referint-se sobretot a la cultura literària i a la musical. Hi ha certa relació entre l’afirmació de Welsh i l’ús que fan els adolescents de la música avui en dia.

A la dècada dels noranta si un analitzava els gustos musicals dels adolescents se n’adonava que una disparitat d’estils i gèneres hi tenien cabuda. En una mateixa classe d’institut hi podiem trobar els del rock californià, els del grunge, els heavies, els que escoltaven música house, o els que gaudien amb el pop  o el flamenc. Depenia de la idiosincrasia del lloc i de l’estil de vida, òbviament, però es podria dir que hi havia una heterogeneïtat d’estils. Amb els anys, un podia rastrejar quines eren les arrels de la/les músiques que li agradaven i arribar així a conèixer The Clash, David Bowie, Giorgio Moroder, els Beatles o el disc de La leyenda del tiempo de Camarón. En conseqüència un arribava a ser conscient de l’evolució dels gèneres, les influències, les seves implicacions… En definitiva, el teu interés per un grup o unes cançons et podien portar a la música com a cultura i et lligaven amb un relat, amb una història.  

the breakfast club

Aquesta heterogeneïtat d’estils, però, pareix que s’ha perdut entre gran part dels adolescents, i amb ella l’accés a la cultura, a aquest relat històric. Si un analitza la música que escolten diferents adolescents de diferents classes socials avui en dia, s’adonarà de la actual homogeneïtzació musical. Tant pot ser a una neofesta del pla de Mallorca, a una discoteca del Passeig Marítim, a una festa de final de curs, o un tardeo desganat. Per tot sona el mateix. La homogeneïtzació s’està escampant i està cegant a tota una generació que sota el mandat del degradat i del ritme sincopat perden l’oportunitat d’apropar-se a la diversitat del fet musical. Com qui menja pastissets ultraprocessats com a única font d’alimentació

Un mateix estil per controlar tots els teus clicks.

Fer una crítica de la música en sí seria caure en el que possiblement sigui el prejudici amb més historia de la humanitat, criticar el que fan els joves. Error en el que cauen engolides per les dècades gairebé totes les generacions, ignorant que el que critiquen és precisament el que un dia la generació anterior va criticar d’elles. Cada nova generació d’adolescents defineix unes regles de joc que tenen per naturalesa no ser enteses per la generació anterior. És per això que tal vegada hauriem de llevar la valoració estètica de l’eqüació. Superar les valoracions bona/mala música, ens permet veure més enllà de la nostra pròpia i anquilosada cosmovisió musical, ja que aquesta sempre està lligada a un contexte, un grup social, un estil de vida… 

Però el que és destacable, és el fet que aquesta homogeneïtzació estigui privant a tota una generació d’accedir a artefactes musicals que no tenen l’objectiu de ser consumits,  sinó de ser escoltats amb l’objectiu de commoure més enllà del simple divertiment. Escoltar música que et pot fer sentir nostalgia, l’amargura d’una situació injusta,  o el desfici d’una època.  Música que no ha estat concebuda en les oficines d’una multinacional mentre es  desxifren els algoritmes que ens diuen quina és la melodia més aferradissa, sinó que ha estat gestada dins una cotxeria per uns adolescents enrabiats, per exemple.  

Sembla que la industria, sigui el que sigui això, ha trobat la manera de captar l’atenció dels adolescents produint un més que limitat nombre de variacions del mateix concepte. I això pareix que està portant una irremissible limitació en quant a varietat d’estils. A més, aquesta música queda deslligada dels contextos i les seves idiosincràsies i, per tant, deshumanitzada. 

La música allunyada del seu context és un producte de marca blanca: efectiu però irrellevant. 

Potser sigui això el que té en ment Welsh quan afirma que els han robat la cultura.

2. 

L’any 1973 arribava a Mallorca el disc The Dark Side of the Moon de Pink Floyd. Dins una habitació, diversos joves s’agrupen entorn a un tocadisc per escoltar aquell disc de so novedós per primera vegada. 

Juntar-se per escoltar música…les societats que perden aquest hàbit estan abocades al fracàs. 

Alguns fumen celtes curts, d’altres aixequen les celles sorpresos per la durada d’aquelles notes, i un es demana què vol dir el prisma de la portada del vinil. Defora d’aquella habitació els èxits musicals del moment són Camilo Sesto i Nino Bravo. Un aura de clandestinitat cultural omple l’habitació. 

Tots ells formen part de la incipient indústria turística que en pocs anys ha trasbalsat la Mallorca tradicional amb un allau de nous estils de vida. Es troben a sí mateixos confusos i  encisats. Per una banda pel que viuen a les seves tradicionals famílies, i per l’altre per les noves formes de viure que es comencen a donar a la costa mallorquina. 

A mesura que el disc avança una analgèsica sensació els envaeix. La cendra dels celtes curts cau enterra, desatesa. La confusió vital en la que estan sotmesos es dissol lentament i es senten reconciliats al veure que aquelles cançons els posa la pell de gallina. Alguns recordaran tota la seva vida aquella sensació de novetat: commoure’s escoltant música. 

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és img_20190818_004230.jpg
foto: joancuads

3.

Al novembre de l’any 2016 un grup de joves es troba reunit a la vila de Sant Joan. Tenen entre setze i dinou anys i xerren sobre la desconnexió que senten quan surten de marxa, com quan van de verbena no poden defugir el malestar provocat per la barroera i paupèrrima música que escolten i que els sotmet a un estrany estat de desubicació temporal. Quan surten de festa es senten com estrangers, com un pagès enmig d’un centre comercial. Es demanen si aquesta sensació d’incomoditat, si aquesta mirada perduda quan surten de festa, els durarà tota la vida. Davant aquesta situació molts joves com ells decideixen fer un descens a la foscor del més pur nihilisme, i connectar-se a perpetuïtat al cicle constant de néixer i morir que els proporcionaria el Fortnite, per exemple, i passar així alguns anys de la seva vida, fins que algun altre ordre de les coses els torni a situar davant un horitzó generacional compartit. Però ells, en canvi, es troben comentant el seu desgrat i algú, enmig de la conversa molla la pregunta innocent, com les que solen encetar els bells projectes o les que acompanyen qualque troballa científica. 

I si montam noltros un festival de música? La pregunta els sona ingènua, però no passa desapercebuda.  

Tres anys després aconsegueixen reunir més de sis mil persones per oferir-els-hi un festival de música gratuïta. Sense lucrar-se. Música local i actual per a qui en vulgui. A balquena. Gairebé sense ajudes. Organitzant-lo de manera autodidacta. Remant totalment a contracorrent del que se’ls suposa. Però el més característic d’aquest grup de joves és que han aconseguit sortir del hit enllaunat, de la dictadura del ritme bailongo i de les lletres per cantar damunt el pòdium d’una discoteca. Han aconseguit escapar de tota la campanya que LA INDÚSTRIA ha confeccionat per captar els seus visionats de YouTube i han consolidat un event on es té cura per la música de l’entorn, música feta en una cotxeria, per exemple, però amb ànima i allunyada dels milions de reproduccions a YouTube. Tot el que ens hem perdut pensant que la quantitat i la qualitat són la mateixa cosa. 

Els joves que escolten la música local redimiran la seva cultura.

foto: enderrock

 Al Mobofest es poden escoltar frases d’altres temps com: “he escoltat el darrer disc”, “el seu directe ha estat colpidor”, “la combinació d’electrònica i lírica m’ha flipat”… frases que ens transporten a una manera d’entendre la música com a obra artística d’autor/s, i no com a simple divertiment. Escoltar un disc sencer, per exemple, és un altre hàbit que passarà a ser una relíquia del passat, devorat per la voràgine del single globalitzat.

En aquest event la notícia mai serà si el directe de tal cantautor és millor a l’auditori o en l’escenari d’un festival. Tampoc quin és l’artista que més gent ha reunit, ni quin ha sorprès més amb la seva posada en escena. En l’any 2019, la notícia és com un grup de joves de menys de 22 anys ha aconseguit muntar un festival sense ànim de lucre i d’entrada gratuïta, on molta gent que havia quedat desarrelada de la música ha pogut experimentar el que és ser partícip del fet musical no mediatitzat per la gran indústria. Un grup de joves que tirant d’un esperit cooperativista desinteressat i sense cap experiència, ha portat la música que es fa en el seu entorn i més enllà al seu poble i l’han posada al servei de tothom. A alguns se’ls ha tornat a posar la pell de gallina.

Long may the Mobofest reign

3 pensaments sobre “La Mobofest i l’odi etern a la homogeneïtat musical

Respon a Tomeu ferrer Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s