A principis dels anys vuitanta la majoria dels grups de música que hi havia a Mallorca tocaven per fer ballar i passar una bona estona a l’audiència. Sense dubte ja hi havia bons músics, feia anys que tocar als hotels donava bons sous, però gairebé ningú s’encoratjava a fer les seves cançons i els millors músics eren aquells que feien les millors versions dels grups nacionals i internacionals. Algú m’ha arribat a dir qualque pic que tots els músics mallorquins bons de veres tenen en el fons ànima de músic de tribut. Però en aquest context de cop aparegué una anomalia. Mentre als escenaris encara hi pujaven joves amb cabellera i calçons acampanats, un grup heterogeni de joves es dedicava a fer befa del techno pop en una festa privada en què s’intercanviaven els instruments i on la burla, la broma i la conya, eren el més important. Es veu que allò era tan espantós que un d’ells, Miquel Pieras, va concloure que aquella brutor s’havia d’anomenar Osifar1.
Poc temps després, aquell grup de joves gravaria una maqueta amb vuit temes com a divertimento. Un recull de cançons de gran eclecticisme estilístic amb lletres de Llàtzer Méndez i música arranjada per Biel Mesquida. Aquelles cançons no pretenien ser les millors versions de res, sinó que tenien l’objectiu primordial de parlar de la mallorquinitat a través de l’humor i l’absurd.
Un camí nou s’obria lleument.
En aquell temps Palma no estava repleta de restaurants ben decorats amb llum càlida i nets com una patena com avui en dia. Els joves sortien a bars i pubs mal cuidats i insalubres que es trobaven arreu, fins i tot en soterranis. Dins aquests locals es respirava un aire de clandestinitat i rebel·lia que hem perdut fa temps per culpa de gentrificacions, interessos de mercat i ves tu a saber què més. Es podria dir que en aquella Palma indòmita de mitjans dels vuitanta encara era fàcil trobar alguna cosa semblant a espais de contracultura on un podia estar tranquil i passar-s’ho bé de veres. En aquest context, la maqueta d’aquells primigenis Ossifar es va passar entre els propietaris dels bars, pubs i locals amb secretisme, discreció i admiració, talment com un fascinant producte de contraban. Alguns deien que aquelles cançons les feia en secret un grup de notaris, arquitectes i metges que es reunien en una portassa d’amagat. D’altres deien que aquells temes eren fetes per un grup que no existia, una lògia d’individus potentats que amagaven la seva identitat com si fossin francmaçons. Sigui com sigui, aquelles cançons començaren a formar part de l’inconscient col·lectiu dels joves mallorquins. Méndez i Mesquida veren l’oportunitat i no dubtaren a gravar el que seria el seu primer àlbum d’estudi: cansiones de amor amb los calsones baixos (Blau, 1990). Al conjunt s’hi afegia una peça clau, Luis Arboledas, que a part de fer les veus amb Méndez, seria cabdal per personificar la irreverència i la insolència de la banda en els concerts en viu.
Uns mesos després Ossifar faria la seva gran estrena a la verbena de Pollença. No havien pujat a l’escenari i la plaça ja estava estibada de gent que els esperava. Fins aquell moment les verbenes de poble mallorquines no havien canviat gaire en dècades. Un conjunt pujava a l’escenari, tocava boleros i chachachás, la gent ballava i bevia un poc, i així els joves aprofitaven per fer-se dos punts i riure un poc. L’arribada d’Ossifar va dinamità aquest paradigma des del primer concert. Ara els joves acudien a la verbena a veure a la banda, les cançons. El que passava damunt l’escenari passà a ser el centre de la festa per primera vegada. El fenomen fan aterrava als pobles de Mallorca. Damunt l’escenari aparegueren disfresses de capellà, mobylettes, taules amb sobrassada i botifarrons, penis d’alumini, someres, porcelles i botelles de font vella plenes de gintònic. Tot aquest desgavell es congriava sota els designis del parell Méndez i Arboledas que improvisaven constantment per fer de cada espectacle un directe únic. Durant els següents vuit anys Ossifar rebentaren l’escena mallorquina, no es pot dir altra cosa. Tocaren una mitja de vint-i-cinc concerts cada estiu i publicaren quatre àlbums d’estudi, tots ells exitosos a més no poder. Un fotimer de músics passaren pel conjunt, però Méndez i Arboledas coincideixen en el fet que la formació clàssica i el nucli dur foren ells dos a les veus, Jaume Ginard a la bateria, Just Serrano al baix, Biel Mesquida a la guitarra, Carlos Lambertini a la guitarra i Bernat Vanrell als teclats. Com fou possible que en una Mallorca tradicionalista i poc donada a l’humor i a la irreverència un grup així tingués un èxit immediat i sense precedents?
És sabut que als mallorquins sempre ens ha costat molt xerrar de nosaltres mateixos. En general, es podria afirmar que som una cultura introvertida. A l’illa la majoria de les converses versen sobre fets i persones, i els grans temes es tracten en soledat, des de la distància o a través de frases ancestrals. Possiblement, aquest és el motiu pel qual les comparacions entre el far west americà i els personatges de la nostra illa funcionen tan bé. Les cançons d’Ossifar tenien certament un efecte alliberador i purgatiu. Una de les funcions de l’humor és verbalitzar allò que la moral, el caràcter i les bones formes no ens permeten exterioritzar. En aquest sentit, un humor de qualitat visibilitza els personatges que som, les incoherències que ens habiten, o la naturalesa dels arquetips que poblen la nostra illa (Toni begut, Xerif Ripoll…).
En la seva música és fàcil identificar contradiccions tan nostres com per exemple la insalvable distància entre la ruralia i el turisme de masses (l’amo en Pep de Sa Sínia), la connivència religiosa amb la qüestionable moral de l’època (compañero sacerdote), la titànica irrupció del turisme (vacasiones en mallorca, Deutschland in Mallorca), el conflicte entre l’individu i l’estat (mi sarquento, Sa porsella i es sivil) o l’amor en temps posmoderns (Me Hase Miedo, Angeleta…). Durant dècades aquests temes es varen tractar de forma seriosa i formal en família o des del posicionament ideològic de cadascú. Ossifar varen ser capaços de parlar-ne a través de la ironia i el sarcasme i aquí hi cabia tothom. Perquè hem de reconèixer que la rialla ens permetia llevar-nos la tensió i la pressió a les que aquestes grans qüestions ens tenien sotmesos. Per això anar a un concert d’Ossifar podia tenir entre el públic un efecte catàrtic, en el sentit més antic de la paraula. Damunt l’escenari Méndez i Arboledas exercien de mestres de cerimònies concert rere concert. La seva capacitat per connectar amb el públic i per donar vida a tots els personatges que poblaven l’univers Ossifar sense dubte fou una de les principals raons que expliquen el seu èxit. Però també s’ha de dir que ambdós estaven enrevoltats d’un estol d’excel·lents músics que eren capaços d’executar diversos estils musicals amb total solvència. Mesquida era el que duia la batuta i el que s’encarregava de fer els arranjaments de les cançons a l’estudi. Però que la banda pogués tocar boleros, blues, rock, pop, electropop, pasdobles de manera molt solvent durant dues hores era gràcies al fet que Ginard, Lambertini, Vanrell i Serrano eren músics d’una professionalitat i d’una qualitat inqüestionable. Just amb músics així les improvisacions i les bajanades de Méndez i Arboledas es podien mantenir dins un ordre i dins un tot amb sentit.
Molta gent s’ha demanat perquè Ossifar no va acabar triomfant també a la península. Als anys noranta molts grups aprofitaren l’embranzida del rock català i aconseguiren fer concerts per Catalunya, València i les Illes Balears. Però Ossifar era una anomalia indòmita. Les seves lletres i els seus personatges estaven condemnats a ser compresos dins un context purament illenc. Una bona part del seu humor i del seu univers absurd era treure de context els elements comuns de la mallorquinitat: porcelles, someres, pardals, picadors amb enormes albergínies davall els calçons… El seu art era precisament parlar d’aquests localismes tan genuïnament arrelats en la nostra cultura i fer-ne befa a través de la teatralització i de violentar tots els idiomes possibles. És impossible que aquesta fórmula triomfés en llocs on aquests elements i aquests personatges no existien. Mai hem estat tan enfora de la península i de la resta del món com en un concert d’Ossifar.
És lícit dir que Ossifar obriren un camí nou. Amb ells un estol de grups i de joves s’envalentiren a cantar les seves cançons a fer la seva música. Però la seva fórmula que mesclava l’eclecticisme musical, la irreverència i l’absurd, estaven condemnades a silenciar-se amb el seu darrer concert. Els temps actuals demanden lletres allunyades de la ironia, el sarcasme i la befa, ja que aquestes donen peu a ser malinterpretades. Al món cada vegada es canten diferents versions de la mateixa cançó i la diversitat temàtica i emocional no solen produir grans èxits de vendes. La cosa sembla que va pel camí de la literalitat més transparent, i per curolles males d’explicar sembla que cada vegada més tendim a premiar les cançons que generen unes emocions molt concretes. No són temps pels dobles sentits, i és fàcil malinterpretar una lletra i que algú se sentí al·ludit o ofès. Però en Llàtzer i en Luis estan molt satisfets amb la bistia que varen crear. Varen fer el seu darrer concert el 2003 per homenatjar a nen Biel Mesquida que havia mort en un accident de trànsit aquell mateix any. Però la retirada real ja s’havia donat el 1998, just quan estaven en el moment més àlgid de la seva carrera. En Méndez comenta que es començaven a albirar els vicis i les manies que anticipaven la decadència a què tot grup d’èxit està condemnat. Saber partir i amollar a temps abans de fer-se mal és sense dubte una forma d’intel·ligència mala d’aprendre, però que pot omplir de tranquil·litat i joia a qui té la sort de posseir-la.
PS: el passat 19/7/25 en Méndez i n’Arboledas oferiren un concert a Inca davant de 4000 persones. Alguns comenten que va ser un concert gloriós. D’altres encara no han tornat de l’encís que varen viure allà.
Foto: Imatge creada amb IA a partir d’una fotografía de n’Anita Sancho
- famosa empresa mallorquina de llimpiesa de fosses sèptiques ↩︎
escavell.com 