Rèquiem per l’àlbum

Mit Borrás entrevista al joven artista peruano Nicolás Lamas
Obra de Nicolás Lamas

Primer moviment: La dosi fa el verí 

La música, a diferència d’altres manifestacions artístiques com la pintura o la literatura, té la particularitat que pot despertar emocions de manera instantània. És un mitjà catàrtic que pot fer canviar el nostre estat d’ànim en tan sols tres acords. Tornes de la feina, calmat, però un poc cansat. De cop comença a sonar el Rèquiem de Mozart en el teu dispositiu i tot seguit el pes de l’existència t’esclafa el pit sense pietat. Com qui pitja un botó o prem el gallet d’una pistola. PUM. Algú escriu unes notes damunt un paper fa tres-cents anys i a tu et canvia la respiració i l’estat d’ànim per la resta del dia. És instantani, fugaç, inconscient i d’una violenta velocitat. Quatre notes, tres acords. Tant és. La capacitat que té la música per despertar emocions és atàvica, catàrtica i universal. Almanco fins fa unes dècades.

L’any 1979 Akio Morita, Masaru Ibuka i Kozo Ohsone crearen el walkman. La gent que el va comprar recorda que la novetat d’aquest aparell era que podies escoltar música en llocs diversos. Tu no vas on és la música, la música va on tu vas. Se sol dir. Poca gent, però, fa esment del fet més revolucionari d’aquest aparell: per primer cop la música es feia intrínsecament personal i tu, l’oient, eres el controlador del volum, de les cançons (podies rebobinar fragments concrets instantàniament), i de l’experiència musical. En definitiva, tu controlaves quines eren les cançons o els fragments de cançons que més t’emocionaven i els podies reproduir en bucle tot el que volguessis. Tu controlaves quantes vegades volies pitjar el botó de l’emoció. 

Mai hi ha hagut una droga tan perfecte. 

Els hereus del walkman s’han trobat un món on el concepte de felicitat ha sofert un canvi de paradigma. Segons alguns teòrics, durant gran part del segle XX, el concepte de felicitat estava relacionat amb la idea de construcció d’una vida. Felicitat era el procés de construcció d’una carrera laboral, d’una família, d’una llar, d’un cognom. Però en les darreres dècades el sistema ha fet virar aquesta visió i ha identificat la felicitat amb l’acumulació d’experiències. És a dir, en l’acumulació de vivències que provoquin emocions. D’aquí, que molta gent tingui com aspiració vital el fet d’acumular experiències emotives: el viatge al sud-est asiàtic, l’aventura de muntanya controlada, l’escape room de moda, l’escapada de tres dies per Europa en format tiquet-regal… Acumular experiències i emocions sembla ser la manera de viure “correctament”. L’avorriment no hi té cabuda i és vist com una tudada de temps, un forat negre del qual s’ha de fugir si un vol aprofitar el temps. La música, i la seva capacita per generar emocions, encaixarà perfectament en aquest nou paradigma. Així, una de les principals  raons per les quals escoltarem música serà per estar contínuament emocionats. 

Petits ratolins isolats que no deixen de pitjar el botonet del xut d’endorfines enmig d’un experiment.

Literal Bottle Art : Taylor Kinser
Obra de Taylor Kinser

Segon moviment: Spotify és el teu oracle 

No fa molt, els gèneres musicals oferien molt més que un conjunt d’emocions en forma de cançons o temes. En alguns casos, la música era un mitjà que aportava sentit a la vida. El rock, el punk,  o el jazz, per exemple, tenien ben delimitat un tipus d’oient i li conferien un estil i un mode de vida determinat. Un gènere musical et podia conferir una estètica (els casos més paradigmàtics són el del hip-hop i el heavy metal), una ideologia política (el rock s’ha associat durant dècades a una visió contestatària i reivindicativa) o inclús una filosofia vital (els punks tenien una visió nihilista de la vida i una concepció individualista – anarquista de la societat). Amb l’arribada dels programaris de música streaming, com Spotify, els gèneres musicals estan quedant dissolts en un oceà de playlists, una mescladissa d’artistes i conjunts on ja s’ha perdut la capacitat que tenia la música per donar als individus quelcom més que la pura emoció musical. 

Amb l’auge de les playlist com el format majoritari per escoltar música, aquesta deixa així de ser allò que em dona una manera d’entendre la realitat, i passa a ser allò que vull que acompanyi els meus estats emocionals. Les playlist són així, els correlats virtuals als estats emocionals de la nostra ment: playlists per conèixer nova música quan no tens temps d’explorar nova música, playlist per sopar amb amics, playlist per escoltar abans d’anar a dormir, playlist per quan estic un poc trist perquè crec que van passant els anys i esperava alguna cosa més de la vida, però no sé ben bé el què. Playlist per estudiar, playlist per córrer, playlist fuck 2020. Tots els teus estats emocionals tenen la seva playlist. I Spotify, basant-se en els teus hàbits de consum musical, et proposa aquells que són més convenients per tu. Perquè Spotify coneix els teus estats emocionals millor que tu.  

Tercer moviment: la subtil tirania del single 

És un fet prou estudiat que amb l’ús abusiu que fem de les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria instantània, estem condicionant els nostres cervells a una hiperestimulació constant que ens porta a tenir grans dèficits d’atenció. Cada vegada costa més estar atent a una mateixa activitat de manera contínua i el nostre cervell va botant d’una activitat a una altra adquirint una dificultat per concentrar-se de manera sostinguda en una mateixa tasca. El temps de lectura atenta, per exemple, ha disminuït de manera abrupta en els darrers anys i la causa, sembla ser, és la relació que tenim amb aquestes tecnologies. Ja no es donen les condicions objectives per estar atent de manera contínua en activitats tals com la lectura o l’escolta activa. Esclaus del scroll down i de les notificacions, estem avesant els nostres cervells a estar canviant de contingut mental tot el temps.

Ratolins que necessiten pitjar palanques diferents que xutin endorfines sense aturall enmig d’un experiment.

Aquest fet també afecta directament al consum que fem de la música, ja que no tendim a escoltar àlbums sencers de manera sostinguda i atenta, sinó que tendim a una escolta hiperestimulada en la qual anam botant de cançó en cançó, d’emoció en emoció, sense tenir la paciència ni la tranquilitat per escoltar un àlbum d’un mateix conjunt o artista sencer i sense interrupcions. El too long to read, però aplicat al món musical. 

Els singles s’erigeixen en aquestes condicions en la forma idònia d’expressió musical, ja que són aquests temes isolats els que millor s’adapten a aquesta forma d’escoltar música. D’un temps ençà, el single era un tema principal dins el conjunt de l’àlbum, però a poc a poc, està passant a ser l’essència mateixa, el tot i no la part. 

En un futur és possible que amb tota la música acabi passant el mateix que passa amb la música clàssica. D’aquesta, se solen conèixer aquells fragments de simfonies o sonates més famoses, els més emotius, però pocs són els que escolten la simfonia o la sonata sencera.

Quart moviment: Petita oda a l’àlbum

És innegable que en el darrer mig segle l’àlbum ha estat el format a partir del qual els artistes de música han plasmat una forma de veure la vida a través de l’art. Avui en dia, els artistes encara pensen en aquest format com la millor manera de transmetre un concepte artístic al públic. Tot i així, quan es refereixen al seu “proper àlbum” un no pot deixar de pensar en una forma arcaica d’expressar-se. Una forma gairebé espectral de concebre la música, com aquell literat que escrivia les seves obres en llatí per un públic que ja l’havia deixat de parlar. L’estat actual de l’àlbum és el d’un vell rocker apunt de morir, amb llarga reputació i transcendència, però assegut sobre les runes d’un món que ja no existeix. Malauradament, els àlbums venidors just seran escoltats íntegrament pels especialistes i els professionals, aquest serà el seu petit regne. Els temes principals, o singles, passaran a formar part de playlists dispars i en aquesta amalgama salvatge de gèneres, estils i èpoques és on aquestes cançons trobaran, o no, les condicions per sobreviure com a peces musicals. 

És possible que això ens porti irremissiblement a la mort del format àlbum i amb ella a una manera determinada de concebre l’obra musical. L’àlbum, a diferència de la playlist o el single, és capaç de contenir un concepte més ampli del fet musical. Les cançons, en concret, poden despertar emocions determinades, però és l’àlbum, el conjunt de cançons ordenades sota un paràmetre pensat per l’artista, el que ens aporta una visió de conjunt. De fet, ens aporta la cosmovisió d’un artista en un moment donat i com  a tal, és un format difícil de substituir. Els àlbums també tenen la virtut d’adquirir diferents significats al llarg del temps, com els mites o les grans obres literàries. És en aquest poder de resignificació temporal on rau la seva força artística. 

En definitiva, la mort dels àlbums com a format artístic pot significar la mort d’una forma d’expressió estètica complexa i que, de manera irremissible, es veu engolida per un procés més general que té ramificacions en els problemes de dèficit d’atenció actuals, en un concepte de felicitat basat en la hiperestimulació emocional, i en la isolació de l’experiència musical.

imatge: Leslie Zhang

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s