INTERVENCIONS D’UN AGOST INFAME

I

Abans de l’arribada del turisme, a Mallorca es va dur un estil de vida que va sofrir poques variacions durant segles. Quan algunes d’aquestes variacions arribaren, canviaren certes pràctiques o introduirien modificacions en la vida o en la producció de béns dels mallorquins. Però en cap cas alterarien el funcionament de la població de manera sobtada o brusca. Seria el cas, per exemple, de la mecanització del camp (que va permetre conrà grans extensions de terreny amb menys temps i menys mà d’obra) o de la implementació del vidre en la construcció de les llars familiars (que va permetre a la llum accedir a llocs inhòspits de les cases fent visible la brutor, la qual cosa afavorí el sanejament de certes estances). A grans trets, però, podríem dir que durant segles es va viure amb un conjunt de normes, valors, pràctiques i tradicions més o manco estables.

Amb l’arribada del turisme als anys cinquanta, però, ens toparem de la nit al dia amb l’adveniment d’un nou món. Una nova cosmovisió que introduí gent, costums, productes, lògiques, plans urbanístics, arquitectures, estils de vida, músiques, tecnologies, polítiques. Aquest nou món, però, en cap cas va substituir l’anterior. De la mateixa manera que el pensament científic no ha arribat a destituir mai del tot el pensament màgic o religiós, o l’adveniment de la producció de productes en massa no ha acabat mai amb l’artesania. Un sistema es sobreposà amb violència sobre l’altre, com una nova capa damunt l’illa. 

Així i tot ambdues cosmovisions tenen quelcom en comú i és la concepció cíclica del temps. De llaurar el bocí, a la reforma de l’hotel l’hivern. Del moment de conrar, a la temporada baixa. De la collita, a la temporada alta. Del sopar a la fresca i la verbena del poble, al bufet i el show nocturn. Del guaret, a l’oktoberfest. De les matances, al subsidi d’atur. De l’any magre, a l’any de crisi.  

En l’esquerda que es forma entre aquests dos mons, és on es cultiva el nostre drama. 

Foto: Mateu Bennàssar. Imatge creada per a la promoció de l’obra “rostoll cremat”, de Toni Gomila

II

La indústria turística, com tot procés de comercialització d’una mercaderia contemporània, comprèn dues imatges ben diferenciades. Per una banda, aquella que es mostra al potencial consumidor (el turista) i que configura la fantasia que ha de desencadenar el desig de voler viure el contingut de l’anunci o de la publicitat. Entren dins la naturalesa d’aquesta fantasia les fotos de les platges a l’aeroport, els fullets de propaganda vacacionals amb gent rient en tot moment, les fotografies del menjar de restaurants en mode retrat, els vídeos promocionals de l’illa, els estands a les fires turístiques. La imatge de l’illa paradisíaca, l’experiència que has esperat tot l’any per viure. Per altra banda, també podem veure la part inconscient de tot aquest procés. Allò que possibilita la fantasia però que no es mostra, ja que el seu contingut invalida la imatge venuda. Entren dins aquesta categoria el renou de la sala de màquines de la piscina, la calor que desprenen les bugaderies, les habitacions subterrànies dels hotels on viu part del personal, les varius a les cames de les cambreres, els cuiners malsofrits passant estius sencers a cuines on fa més de quaranta-cinc graus, les hores perdudes en els embussos que es formen en les proximitats de les cales i les platges, esperar una plaça de pàrquing a Cala Tuent mentre sents  el renou que fa l’aire condicionat del cotxe des de l’exterior i adverteixes com el sol et crema els braços i el banyador estreny les cuixes.

III

Estès damunt la platja el viatger alemany de trenta-vuit anys es complau d’haver-se deslliurat de les seves pulsions antisistema de joventut i haver abraçat l’ideal consumista contemporani. Rendir-se davant la totèmica presència del sistema era quelcom que s’havia promès que no faria mai. Ara, mentre el sol bronzeja la seva tènue i quasi albina pell i la seva dona és a cercar un còctel al bar-piscina de l’hotel, el jove viatger abraça la inevitabilitat de la seva decisió i assumeix des del seu atomisme la tràgica veritat de que, de manera inqüestionable, vivim en la millor època de la història de la humanitat.

Foto: joancuads

IV

Es calcula que a Menorca hi ha més de deu mil quilòmetres de paret seca. Durant segles, els menorquins s’han dedicat a llevar pedres del subsòl i a construir marges amb elles. L’objectiu principal d’aquesta tasca ingent era evitar que el fort vent de la tramuntana s’endugués la terra i aconseguir així, que es mantingués en un mateix redol. La qual cosa semblava indispensable per a poder cultivar-la. Avui en dia aquests marges fets amb la tècnica ancestral de la paret seca són patrimoni de la humanitat i per tant s’han de conservar. No es poden fer malbé ni llevar per tal de fer altres construccions. Així doncs, els pagesos menorquins han construït durant segles i  sense ser-ne conscients, els límits que impedirien en el futur la balearització de l’illa de Menorca. 

foto: joancuads

V

El bar-saló està a punt de tancar. Un anglès corpulent amb un tatuatge obliterat i indesxifrable al braç esgota la seva pinta de John Smith mentre observa com el cambrer carrega les càmeres amb botelles de cervesa per l’endemà. Els ulls vidriosos accentuen la mirada perduda. L’home anglès diu en veu alta.

-Sentir just la remor de les onades. Intentar desxifrar el que és l’oceà just amb el seu so, sense tenir cap altra informació o estímul sobre ell. Això és el que en ens passa. 

El cambrer el mira i pensa en alguna escena del cinema de Roy Andersson. Un poema d’algun autor britànic, tal vegada… Sense dir res li serveix mitja pinta de franc. 

Un no necessita saber com va ocórrer l’accident per aplicar certes cures.

VI

El turisme és la perfecta indústria del simulacre . La ficció precisa en la qual tot està bé durant els quinze dies que solen durar les vacances. 

Ningú ha orquestrat mai una obra de teatre tan exitosa.

foto: jugadors del Derby County estiuejant a Cala Millor. Daily Mirror

VII

Els que hem nascut a un municipi costaner, d’aquests que tenen una gran planta hotelera, un passeig marítim i souvenirs amb tones d’objectes, hem conviscut amb els turistes tota la vida. Quan érem petits, vivíem el nostre entorn sense fer gaire cas a tots els turistes que passejaven i compartien l’espai amb nosaltres. Certament, podríem dir que per nosaltres eren com hologrames. Presències que no enteníem i amb les que no interactuàvem, però que formaven part del nostre ecosistema durant mig any. Alhora, un imagina com pels turistes el fet de passejar pel passeig marítim i veure aquells infants colcant bicicletes sense camiseta o fent voltes amb els ciclomotors, també devien ser aparicions espectrals que mai surten a les postals ni als anuncis dels turoperadors. 

La relació entre un infant nascut en un nucli turístic i un estranger pot ser una de les relacions humanes més alienígenes que hi pugui haver. Tant per la diferència cultural, com per la generacional, com per l’interès i l’ús que fan de l’espai públic.  

foto: David Carol

VIII

És molt fàcil acabar avesant-te a les mesures de control. Hi ha una tendència a vetllar cada vegada més per la seguretat d’un mateix a mesura que un va sumant anys. La seguretat d’un mateix és un valor a l’alça durant el procés vital. Els nins necessiten la contínua correcció conductual dels adults, ja que no són capaços de vetllar per si mateixos, per la seva pròpia seguretat, de manera autònoma. L’adolescència, per altra banda, és un període en el qual molts joves poden adquirir hàbits perjudicials o tenir una tendència a realitzar conductes o accions de risc. En definitiva és un moment vital en el qual molts donen una gran importància a l’acceptació social. Tot i que de vegades es posi en perill la seguretat d’un mateix. Però a mesura que un es va fent gran la seguretat va adquirint protagonisme, i es va valorant cada vegada més. La repetició d’unes mateixes accions en forma de rutina garanteix menys ensurts i per tant una major probabilitat d’allargar l’esperança vida. Basta veure les perfectes i estudiades rutines que duen a terme els nostres padrins, amb les quals redueixen els seus hàbits a un conjunt de pràctiques que tenen l’objectiu d’afavorir el benestar de la persona, tant corporal com emocional. La dieta adequada, el passeig fins al cafè, la xerradeta pacífica, la visita afectuosa dels familiars. No fa falta fer molts de cursos de mindfulness per prendre consciència del cos i del moment present. Basta aprendre de les rutines dels nostres padrins.

foto: Joan Llompart

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s