L’onsen japonès: against the late tourism

1.

Segons David Foster Wallace quan més luxoses són unes vacances més sensació de seguretat i comoditat esperes obtenir. Per contra, la sensació de sorpresa i d’aventura es veu irremissiblement reduïda. En definitiva, si inverteixes la suficient quantitat econòmica, et pots proporcionar unes vacances on tot està estipulat fins al darrer detall: des del berenar flexitarià eco-friendly, fins a la música que ha d’acompanyar el teu avistament de balenes.  Pots, inclús, quantificar la dosi d’adrenalina que vols experimentar llogant alguna experiència d’aventura més o menys controlada. També pots mesurar el teu grau d’immersió en la gastronomia local, i experimentar més o menys les peculiaritats socials i culturals del país que visites, segons el teu nivell de tolerància. Viatjar així és com anar a un supermercat: tu tries quina gamma de productes vols que passin a formar part del rebost del teu record. Alguns senten una falsa llibertat i una legítima sensació de privilegi, d’altres no poden defugir el sentiment de pèrdua d’autenticitat que comporta aquesta forma de viatjar.  

2.

Les guies de viatges de l’editorial lonely planet han resultat ser una bona eina pels viatgers que no es poden permetre els viatges-producte de categoria premium. Et donen una petita introducció a la història, la cultura, les arts, i els costums del país on viatges, a més de proporcionar-te tot un recull de llocs per visitar, dormir i menjar. Resulten molt útils per aquells viatgers que no coneixen gran cosa del país que visiten. Tot i així, un ús abusiu d’aquestes guies pot acabar propiciant un viatge-producte on tot el que experimentaràs i faràs estarà delimitat pels consells que et donarà la guia: on menjar, quines experiències imprescindibles has de viure, com interactuar amb els locals… Si no et surts del guió i segueixes la recepta del viatge que et proposen també obtindràs les sensacions i les emocions que et venen descrites en les seves pàgines: el goig d’un trekking amb guia, el delit de menjar un plat de la gastronomia local davant una posta de sol, la tranquil·litat d’un passeig pels voltants d’un parc. 

L’aritmètica de les teves emocions. 

SI no es va en compte, però, es pot acabar experimentant aquella desagradable sensació d’endinsar-se dins una atracció turística i sentir-se partícip d’una de les màximes aberracions de la postmodernitat, el late tourism: les cues infinites, l’olor a sucre de les parades a l’entrada, els selfies com a fi en si mateix, la massificació del visitar, els grups de jubilats de les fotos a discreció que no van enlloc, els joves dels altaveus amb música, la mare que renya el fill perquè li ha caigut el gelat, el pare que encoratja la família a aguantar una estona més…. Tant pot ser un temple xintoista a Japó, una pizzeria centenaria a Nàpols, o el cim de l’Everest. Tot és susceptible de convertir-se en producte de consum turístic si no es té la suficient cura. A vegades, mantenir-nos allunyats potser la millor forma de respecte.  

Aprendre a viatjar avui en dia és aprendre a fugir dels llocs- atraccions turístics. Aquells on tot està regit per la brevetat, on visitar es converteix en passar per damunt. Com engolir en comptes de menjar. 

3.

Tot i així, encara hi ha esperança pel viatger contemporani. Encara es poden viure experiències que no han estat cosificades pel consumisme. Algunes, fins i tot, poden ser ben inesperades, com endinsar-se dins un bany tradicional per a la rutinaria neteja personal. És el cas de l’onsen japonés. 

Els onsen són els banys tradicionals japonesos. D’origen volcànic, són banys termals antiquissims en algunes zones de Japó com a Yamagucho o a Matsuyama. Avui en dia, es poden trobar a tot arreu, tant a hotels, com a ciutats o pobles. És considerat el lloc de bany i neteja personal de Japó. La majoria estan dividits en dues estances. La primera sol disposar d’unes cistelles on es poden dipositar els objectes personals i el yukata, l’única peça de roba amb la que es pot entrar als onsen. A més, hi sol haver algunes piques amb mirall on un es pot acabar d’endreçar quan ha sortit del bany. L’altra estança és on es troba l’ofuro, el bany pròpiament, on l’aigua sol estar a més de trenta graus. A més de l’ofuro, en aquesta estança també hi podem trobar unes dutxes situades just a l’entrada i a un metre del terra, acompanyades de petits tamborets i d’uns simples pots de xampú i suavitzant. Alguns onsen, solen incloure en aquesta estança una sauna, com a concessió a la modernitat, i un jardí d’estil zen darrere un gran cristall situat enfront de l’ofuro. 

4.

Dins l’onsen s’han de seguir unes estrictes normes de conducta ben estranyes per a qualsevol nouvingut, i aquí és on rau la seva especificitat. Els banys estan dividits per sexes, i no està permès entrar amb cap peça de roba a la zona de bany (just una petita tovallola per refrescar el front o la nuca). La roba i totes les pertinences s’han de deixar a les cistelles de la primera estança. Pensant-ho bé, és possible que sigui l’únic lloc públic del món on un hi entra lliurament però amb la condició de fer-ho completament despullat. Ni tant sols es pot entrar amb unes sandalies o xancles. 

El teu cos és la teva única i autèntica propietat. 

Una vegada s’accedeix a la segona estança, on es troba l’ofuro, el primer que es sent és la intensa calor i el lleuger onejar de l’aigua del bany. El primer que s’ha de fer és saludar amb una breu mirada i un concís moviment de cap els possibles usuaris que hi pugui haver. En cap cas s’ha d’establir una conversa en aquesta estança, tampoc en el cas que es vagi acompanyat d’un conegut. 

A l’onsen, l’experiència és sempre individual, mai compartida. 

Abans d’introduïr-se dins el bany és necessàri rentar-se a les dutxes. Està mal vist dutxar-se dret. T’has de seure en el tamboret i no esquitxar fora del teu redol. L’experiència és individual i les seves condicions irrenunciables són el respecte i la distancia. 

Dins l’onsen no hi ha cap rellotge, el temps és sempre subjectiu. Tampoc hi ha rètols, ni anuncis, ni fil musical, ni pantalles. Sobretot no hi ha pantalles. No hi ha res on puguis fixar l’atenció més enllà dels teus pensaments i de l’espai que t’envolta. 

5.

Ja ets dins el bany. L’aigua està molt calenta, massa. Però aguantes una estona mentres observes el jardí zen que tens al davant i comences a ser conscient que mai arribaràs a ser tant pulcre i tant discilinat com aquell jardí minimalista on cada petit detall està pensat i cuidat. Vols tenir un caràcter i una personalitat de jardí zen, però no ets capaç d’aguantar cinc minuts sense bellugar-te dins aigua calenta, sense pensar en les possibles notificacions del teu mòbil, ni en el que has o hauries de fer quan surtis de l’onsen, on seràs d’aquí unes hores, o el que hauries de fer quan tinguis cinquanta anys, o el que hauries d’haver fet fa dos dies. 

Mai seràs tan perfecte com un jardí zen. 

Quan te’n vols adonar, la pressió sanguínia ja t’ha baixat gràcies a la calor i tot comença a anar una mica més lent. El fluxe frenètic i boirós de pensaments es va relentint, i agraeixes el sofriment previ. En aquest moment ningú vol la teva atenció, ningú et vol vendre res, ningú et vol jutjar. No ets un consumidor, ni un ciutadà, ni un amic, ni un aficionat al futbol. Estàs alliberat de totes les multituds que contens, de tot el que ets. I ara, què faràs? Però el teu cervell no està avesat a estar tot sol i cerca estímuls que el distreguin. Tens un cervell configurat a la sabana africana però ensinistrat en el capitalisme salvatge. Mires l’home que hi ha a l’altre part de l’ofuro, ell no et mira. Ell té els ulls tancats i està concentrat en sí mateix. Ell està més aprop de ser un jardí zen, tu ets una selva incontenible. Deu tenir setanta anys i manté l’esquena en una perfecta línea recta. Et fas conscient de la teva postura i corregeixes la teva posició: baixes les espatlles, treus el pit i col·loques bé l’espatlla. Fer-se conscient d’un mateix observant els altres. Tens ganes de sortir, de partir, d’anar a l’altra estança i acabar d’endreçar-te. És la mateixa sensació que tenies quan eres un nin i sabies que faltava poc perquè sonés el timbre que donava punt a la darrera classe. Però et forces a aguantar una estona més, a mantenir la mirada clavada en el jardí, a respirar millor. 

Disciplinar-se és aprendre a tolerar certs patiments. 

És en aquest moment quan comences a pensar amb claredat. Penses que som el que pensem quan no tenim estímuls que ens distreguin. Penses que defora aquell onsen tot són estímuls. La conclusió no t’agrada. Analtzes críticament. L’home surt del bany. No et diu res, ni et mira, coneix bé el procés. Estàs totsol. Sents la teva respiració, profunda, acompassada, propera. I el renou del constant onejar de l’aigua.. Fa anys que no sents un mateix so de forma constant. Mantens aquest estat. No saps quan de temps fa que has entrat. Ja estàs preparat per sortit.